Publicitat
Publicitat

El copagament ha de ser moderat i universal amb excepció dels més pobres

Fer calaix o moderar el consum innecessari?

El més visible del reial decret llei de mesures urgents publicat ahir són els canvis en el copagament de medicaments, ampliat ara a serveis com els dietètics, les ortopròtesis i el transport sanitari no urgent. Això és una moneda de doble cara. D'una banda, si s'aplica amb seny hauria d'afavorir un ús més responsable i permetre un repartiment més just de l'aportació del pacient que no pas fins ara. De l'altra, pot ser negatiu, ja que no ha de ser l'eix de la reforma de la sanitat sinó mesures sobre l'oferta de serveis. El copagament ha de ser moderat i universal amb excepció dels més pobres si no vol generar més cost que benefici. Ha estat un canvi en la bona direcció eximir els més pobres, siguin actius o pensionistes (discapacitats, rendes d'integració social, pensions no contributives i aturats sense subsidi), en lloc de concedir la gratuïtat tant a pensionistes de renda baixa com elevada, incloses sense penalització les jubilacions voluntàries.

La forta concentració de la despesa en un nombre reduït de malalts crònics porta a mantenir un copagament reduït com el que hi havia fins ara del 10% amb un import màxim per recepta. Aquesta concentració del cost en els més malalts de qualsevol edat, aconsella també fixar un màxim al que pot arribar a pagar cada individu durant un any, amb un import màxim com a Suècia o un percentatge màxim de la renda com a Alemanya.

Ara bé, la modalitat de copagament en funció de la renda que s'acaba d'instaurar no complirà prou bé la seva funció i és més complicada i costosa del que calia. De fet, no es tracta d'un copagament en funció de la renda. Un malalt actiu pagarà entre el 40% i el 60% del preu del medicament o servei sense cap màxim en el cost acumulat que pot suportar. Un 40% del preu ja és una aportació elevada fins i tot quan es compara amb altres països; no calia cap augment. Ara bé, com més malalt estigui hi haurà de destinar una part més gran dels seus ingressos. En canvi, si es posa malalt com a pensionista amb els mateixos ingressos, pagarà només el 10% sense superar un màxim de 8 o 18 euros al mes. Per cert, si és funcionari actiu o pensionista continuarà pagant sempre el 30% de tot.

Opció més senzilla

Una opció més senzilla hauria estat aplicar un mateix import anual màxim per a tothom o un mateix percentatge dels seus ingressos. D'aquesta manera, per a dos individus amb una mateixa necessitat el subsidi públic ja seria més elevat per al de menys renda. En canvi, el sistema triat pel Govern és embolicat i costarà molts diners, reclamacions, temps de pacients i molta burocràcia. Reformat el copagament de les receptes, vigent des del 1980 sense canvis, la taxa catalana ha perdut coartada. Si es manté, no serà més que un altre impost addicional sobre els malalts catalans destinat a fer calaix al preu que sigui. Menys visible però més important és que es poden excloure tractaments per a símptomes menors mantenint un cert control del preu de venda, i sobretot que es tindrà en compte el cost-efectivitat a l'hora de decidir finançar medicaments. De fet, mentre ens hem encallat amb copagaments segons la renda, fa temps que en altres països europeus hi ha copagaments segons l'efectivitat i la necessitat del tractament, nuls o molt baixos per al més efectiu i necessari (insulina per a diabètics) i més elevats per a tractaments més cars amb escàs o nul valor terapèutic afegit o que només aporten comoditat, i que el pacient es pot estalviar si tria els d'aportació reduïda.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT