El llarg camí per construir l'estàndard del català modern

BARCELONAJuntament amb la immersió a les escoles, TV3 ha estat una de les eines més eficaces per a la normalització del català. Però el camí no ha estat fàcil. Francesc Vallverdú, escriptor, sociolingüista i exassessor lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), va formar part de les dotze persones que, fa vint-i-nou anys, van constituir el primer consell d'administració de l'empresa. Vallverdú explica a l'ARA que quan TV3 va començar a fer els primers passos "tothom anava una mica perdut". "Ningú tenia res clar, no sabíem què havíem de fer. Ni tan sols sabíem si havíem de donar peu o no a l'entrada del castellà. D'això que ara tenim tan clar, que el català ha de ser la llengua natural de la CCMA, ens en vam adonar a poc a poc, ho vam anar aprenent", afegeix.

La Corporació també es va trobar amb l'oposició des de Madrid, que veia amb suspicàcia que Catalunya tingués una televisió pròpia. El director general de RTVE en aquell moment, José Manuel Calviño, reclamava que TV3 fos una cadena "antropològica" i localista que deixés de banda els temes d'abast estatal i internacional. "La voluntat política d'aquell moment va ser essencial perquè TV3 no fos una televisió folklòrica i es pogués equiparar a les televisions del voltant", recorda Ernest Rusinés, cap del servei lingüístic de TV3. "La sorpresa -i qui digui que no es va sorprendre menteix- va ser que després de quaranta anys de dictadura i lingüicidi, TV3 ocupés l'espai que ocupa i que sigui la primera en audiència", subratlla Vallverdú.

Per ell, la televisió en català ha estat fonamental per consolidar la llengua. "La televisió és un martelleig constant i TV3 és una mostra i un model d'una llengua que es parla", afirma. "L'estat actual de la llengua no s'entendria sense TV3", afegeix Rusinés.

Llenguatge estàndard

El model de llengua estàndard que la CCMA ha adoptat busca -segons el seu llibre d'estil- un equilibri entre la correcció i l'adequació. "Els mitjans de comunicació sempre hem d'anar més enllà del diccionari normatiu", remarca Rusinés.

"Quan utilitzem un llenguatge estàndard no sempre seguim la normativa. De fet, mantenim una relació dialèctica amb l'Institut d'Estudis Catalans: moltes vegades acaben recollint en els seus textos propostes que llancem des dels mitjans de comunicació", apunta.

Ús habitual dels dialectes

Pel que fa a les variants dialectals, la corporació permet als seus professionals expressar-se en la variant que li és pròpia, això sí, "lliure de localismes, vulgarismes o barbarismes que dificultin la comprensió general de l'audiència". No obstant, l'estàndard que fa servir és el central (en contraposició, per exemple, a la BBC, que no té en compte cap dialecte concret). Els criteris lingüístics de la corporació estan ara -i des del 2006- recollits també en format 2.0. al portal Ésadir.

De 'Digui, digui' a 'El gran dictat'

Més enllà dels llibres d'estil, programes com Digui, digui , Bocamoll i El gran dictat també han aportat el seu gra de sorra a consolidar el model de llengua. Digui, digui , que va emetre's a TV3 als anys vuitanta, tenia com a target els immigrants que volguessin aprendre català. Actualment, el programa té una versió web gratuïta, Parla.cat. Bocamoll -que va estrenar-se el 2007- es defineix a si mateix com un concurs que juga amb la llengua i la cultura catalana amb una finalitat amena, lúdica i divertida.

En la mateixa línia, El gran dictat es reivindica com un concurs que fa ús del català actual, "el que es parla al carrer", i que per això inclou llenguatge col·loquial i els últims anglicismes. Tot i que de Digui, digui a El gran dictat han passat uns quants anys, algunes coses no han canviat: la posició central de la llengua a TV3 i -més anecdòticament- el gust que els presentadors de Digui, digui i El gran dictat tenen per unes ulleres semblants.