Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

Més enllà de les ideologies, els votants es guien per altres factors més personals a l'hora d'anar a les urnes

El candidat ideal, una espècie en perill d'extinció

Al'hora de decidir el vot en unes eleccions, hi ha un percentatge de ciutadans que ho fan tenint en compte l'eix dreta-esquerra o, en un cas com el de Catalunya, l'eix nacional. Però aquest percentatge és probablement més petit del que molta gent pensa. Hi ha un gruix de votants, gens menyspreable, que també té en compte altres factors que poden arribar a ser determinants en la presa de decisió del vot, i que tenen a veure amb la biografia del candidat; la seva nissaga familiar; el seu estil de vida; les seves aficions; la seva manera de parlar, d'argumentar les propostes, de respondre als adversaris, de gesticular, i fins i tot la seva vestimenta.

Aquests elements no ideològics no són nous a la vida política, però han anat guanyant pes a mesura que ha crescut el descrèdit dels governants. "Com que de tots ignoro si gestionaran bé els recursos o bé els malbarataran, si seran eficaços, si tindran capacitat real de decisió o seran uns titelles del partit, si es limitaran a encaixar mans i a fer reunions i discursos que algú els haurà preparat, votaré aquest perquè em cau bé, o perquè de tots els que es presenten és el que em cau menys malament", pensen força votants.

Així, doncs, per a molts votants -de fet, la immensa majoria-, el candidat ideal no existeix: qui finalment voten és el resultat d'haver descartat tots els altres. Hi ha qui gosa definir el candidat ideal a partir d'algunes qualitats. Xosé Rúas Araújo, professor de comunicació política electoral i institucional de la Universitat de Vigo, recorda: "El bon candidat ha de tenir les tres h: ha de ser humil, ha de ser honrat i ha de tenir sentit de l'humor". En tots tres aspectes, però, el més important no és ser-ho sinó semblar-ho. Rúas Araújo subratlla que avui dia, quan la política i els polítics estan en hores realment baixes, "es valora especialment el polític que no sembla polític, l'outsider".

La seducció s'imposa a l'educació

El polític ideal és en realitat un seductor. I avui n'hi ha ben pocs. Fa uns anys va anar guanyant terreny el polític seductor -aquell que parla directament als seus seguidors a través dels mitjans de comunicació, tot seduint-los amb la paraula i la proximitat-, en detriment del polític educador -que envia els missatges de manera pedagògica perquè els seus seguidors els puguin transmetre-. "Han estat polítics seductors Adolfo Suárez, Felipe González, Jordi Pujol, Pasqual Maragall…", diu Gabriel Colomé, director del màster de màrqueting polític de la UAB i exdirector del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya. Ara, però, els polítics seductors ja no governen; tan sols fan conferències, alimenten els seus blogs personals i fan de teloners als grans mítings dels polítics actuals, que gairebé tots són polítics freds.

El polític ideal ha de ser també un bon comunicador. "Com Barack Obama i Nicolas Sarkozy. I si d'origen no ho és, com a mínim ha de tenir un cert potencial de creixement en aquest aspecte. És a dir, ha de poder millorar aquesta característica tan important en la democràcia mediàtica actual, en la línia de com ho han fet polítics com Artur Mas i Mariano Rajoy, que comuniquen molt millor ara que quan va començar el seu procés d'impuls com a líders", subratlla Toni Aira, professor de comunicació política a la UOC, a la UPF i a URL.

La imatge és un element essencial d'un polític. Els assessors tenen en compte tots els detalls de la imatge del seu candidat: si du barba i bigoti, que estiguin ben cuidats; si du ulleres, que no siguin una barrera -han de ser tan transparents com sigui possible- i que estiguin de moda. Però la imatge no és només l'aparença física, esclar, sinó també un munt d'elements de comunicació, tant no verbal com verbal. Inclou la manera de vestir. La creixent presència de dones en aquest àmbit -cada cop hi ha més alcaldesses- ha aportat una nota de color a la indumentària dels polítics.

El blanc que ho soluciona tot

"Ségolène Royal va resoldre raonablement bé en la seva campanya presidencial el problema que tenen les dones amb l'aparent necessitat de dur vestits elegants i diferents. Va donar prioritat al color blanc, en un intent d'associar-se a la idea d'innocència i puresa de la figura mítica de Joana d'Arc. En l'estela de la seva irrupció en l'imaginari polític, vam recomanar a Francina Armengol, la candidata al Consell de Mallorca el 2007, que vestís habitualment amb color blanc per projectar una imatge d'honestedat que reforcés el seu discurs contra els abusos urbanístics", diu el periodista Xavier Roig, que té una extensa experiència en direcció de campanyes (va dirigir la de Pasqual Maragall a les eleccions al Parlament el 1999, i la de Joan Laporta a la presidència del Barça, el 2003, entre d'altres).

La televisió és el principal transmissor de la imatge d'un polític: de vegades ho fa distorsionant-la, de vegades simplificant-la. El moment en què la imatge dels polítics és més real és als debats televisius. "Però tant o més important que el debat és el postdebat: què en diuen els diaris l'endemà, què s'opina a les tertúlies de les ràdios, les enquestes que es fan per saber quin candidat ha guanyat", diu Colomé. El politòleg afegeix que "només el 7% del que es diu en un debat electoral a la televisió és retingut per l'audiència" i que "els quinze primers minuts són els més importants". Per això el candidat ha de col·locar els seus missatges o la "frase assassina" en aquest temps. Gabriel Colomé conclou: "El candidat ha de tenir molt clar que el debat de televisió no és un diàleg, encara que estigui plantejat així; el candidat que intenti establir diàleg amb l'adversari està liquidat". Al capdavall, però, uns quants dels candidats que es presenten a aquestes eleccions estaran liquidats políticament el 20-N a la nit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT