Publicitat
Publicitat

ARA ENS EN SORTIM

La M. Rosa, que ha superat un càncer, un divorci i una prejubilació, s'ha reinventat com a fotògrafa

"Vaig canviar de vida als 50 anys"

Maria Rosa Ferré té 60 anys i s'ha hagut de reinventar en una edat en què la majoria es dediquen a recollir els fruits. Ha superat un càncer, un divorci i una prejubilació forçosa. Per aquest ordre. El 31 de juliol del 1998, quan anava de camí a l'aeroport per passar les vacances a Menorca, la Maria Rosa va passar a recollir les anàlisis d'una revisió ginecològica rutinària. Mentre la família l'esperava al cotxe, el metge li comunicava que s'havia de fer una biòpsia i, una setmana després, arribava la sentència: càncer de pit. L'oncòleg li va dir que valia més prendre "decisions dràstiques" perquè "el mal sempre té gana". "Cap problema", va respondre ella. "Però com més aviat millor". Tres dies després li extirpaven el pit esquerre.

No nega que ho va passar malament però recorda les paraules del metge: "Que et curis depèn de l'actitud que posis davant de la malaltia'. "Així que em vaig entestar a viure", explica. "Si ets vital i adoptes una actitud positiva, tires endavant". Tenia el suport de la família i "moltes ganes de veure créixer el meu fill i continuar amb una feina que m'encantava", explica la Maria Rosa, que llavors fregava els 50 anys. No volia sentir-se malalta i de seguida es va reincorporar a la feina. "Volia tornar a fer vida normal", diu.

Va col·laborar en la fundació d'una associació per a dones que han tingut càncer de pit. Va impartir conferències i va visitar famílies afectades. "Crec que si es parla clarament de la malaltia se supera més fàcilment". I ella sempre n'ha parlat de la manera més natural possible. Després vindria una segona operació per reconstruir-se el pit. "Em mirava al mirall i encara em veia en condicions, explica. I afegeix: "Mai anava escotada i a partir de llavors ho vaig fer. Va ser una reafirmació".

Un matrimoni trencat

Durant la recuperació, més difícil que la primera operació, el que llavors era el seu marit va tenir una depressió. I mentre ella es recuperava en una clínica, ell ho feia en una altra. Al seu fill, que llavors tenia 13 anys, li van diagnosticar vitiligen, produït pel patiment de veure els dos pares malalts. "Amb calma i molts ànims ho vam anar superant tot". Però el seu matrimoni es va quedar pel camí. "Diuen que els problemes uneixen o separen i a nosaltres aquella pressió inesperada ens va engolir", explica. Feia 20 anys que estaven casats. Era l'any 2000 i la Maria Rosa tenia 50 anys.

En aquella època treballava en una entitat bancària com a cap de publicitat però després de 17 anys en el mateix càrrec la van recol·locar. "La separació, en plena convalescència, i el canvi de feina van ser un revulsiu -afirma-. La gent diu que als 40 canvies de vida. Jo ho vaig fer als 50. Sóc vitalista i vaig veure que em quedaven moltes coses per fer i per veure i molts llocs on viatjar". I així ho va fer. El buit de la separació el va omplir amb múltiples activitats i amb una nova feina dedicada a la gent gran, que l'enriquia molt. Però encara vindrien més canvis. "Si als 50 em vaig separar, als 60 em vaig quedar sense feina. Després de 42 anys treballant a la mateixa entitat financera, m'han desvinculat , que és la paraula amable que han utilitzat per enviar-nos a l'atur a mi i a 350 persones més, amb l'excusa de racionalitzar costos", explica.

Descobrir la fotografia

Però també s'ho ha pres en positiu. Quan la porta laboral es va tancar, se li va obrir la de la fotografia. Abans havia omplert el temps fent classes de català a immigrants. No s'ha aturat en cap moment: "No volia buits a la meva vida perquè hi ha el risc que es cronifiquin". Ha recuperat una vella afició adormida: la fotografia. Fa cursets, té tres blogs, un domini propi i una pàgina amb gairebé 2.000 fotografies a la xarxa. Les seves imatges s'han publicat a Grècia, Anglaterra o Suècia per il·lustrar articles, revistes, cartes de vins o guies de viatges, entre d'altres. I ha guanyat sis premis de fotografia, entre els quals, el primer premi del govern d'Andorra. Tot plegat, de manera altruista. "És un reconeixement que m'aporta molta satisfacció i compensa la situació forçosa que m'han obligat a viure", diu. Guanyar-se un dia la vida amb això? Qui ho sap.

No quedar-se de braços plegats

La fotografia l'estimula. La necessitat de buscar, d'investigar, de mirar més enllà del que es veu a primera vista, de buscar paisatges desconeguts o de fer quilòmetres per espais insospitats la té enganxada. El que més li agrada capturar són imatges de cels blaus, el mar i els canvis d'estació a les vinyes de la seva terra, el Penedès. Ara s'ha aficionat a fotografiar cases d'indians i a resseguir la història que s'hi amaga. "És molt més que fer fotos", diu.

També torna a estar en parella. "Quan estàs tranquil d'esperit és quan realment estàs bé". El seu referent és el seu pare, que amb 90 anys es manté actiu i connectat a l'actualitat. "Mentre tinguis ganes de viure i fer coses, la vida no s'acaba" per una pedra en el camí. "Convertir les dificultats en reptes", aquest és el seu lema.

"La vida et pot donar molts cops (i ho fa) però s'ha de mirar endavant perquè sempre hi ha una porta nova per obrir". I té clar que no es quedarà de braços plegats: "A la vida has de sortir a buscar".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT