El capitalisme s'adapta allà on va: el joc d'equilibris entre estat i mercat

Els EUA o els inventors del neoliberalisme

Els Estats Units van néixer amb una concepció liberal de l'economia: el millor estímul econòmic és deixar que el mercat funcioni lliurement, sense cap tipus de regulació. No hi ha legislació laboral de protecció dels treballadors i els sindicats són pràcticament inexistents. La despesa pública en sanitat o educació és molt baixa i tot es fa al servei del sector privat: la privatització arriba fins i tot a l'exèrcit i les presons. La relació entre bancs i empreses no és estreta: el sistema financer exigeix resultats ràpids i espectaculars que incentiven el que els experts anomenen "innovació radical". Si l'empresa té problemes, ha de buscar crèdit a les borses, i si no n'obté acomiada treballadors per reduir despesa.

Els nivells de protecció pública són mínims i es generen fortes desigualtats socials. Era el model vigent al segle XIX fins al Crac del 29, que va donar lloc a l'aplicació de polítiques keynesianes de regulació i intervenció pública. La primera ministra britànica Margaret Tatcher i el president nord-americà Ronald Reagan van ser els impulsors, als anys 80, de la globalització, que es va basar en la desregulació del mercat laboral i l'eliminació de les barreres per al moviment internacional de mercaderies i de capitals.

Suècia o l'intent d'un sistema més igualitari

Els països escandinaus tenen un model d'estat del benestar basat en una alta pressió fiscal i una gran oferta de serveis públics. "Comparativament no és un model gaire més car que l'alemany, perquè aquests serveis públics també generen llocs de treball i contribuents, de manera que l'estat té més despesa, però també ingressa més", explica Sebastià Sarasa, professor de sociologia de la UPF. Suècia, Dinamarca o Finlàndia compten amb una mà d'obra altament qualificada sobre un model productiu que aposta per l'exportació de valor afegit. Davant la crisi, s'ha establert el model danès de flexiseguretat , que es basa a facilitar l'acomiadament i alhora donar molta protecció al treballador perquè pugui reciclar-se. "El problema és que davant d'una crisi generalitzada l'estat no pot assumir tants aturats: a Dinamarca han hagut de reduir la prestació d'atur de quatre a dos anys", alerta el sociòleg.

Espanya, els PIG i el capitalisme mediterrani

Els països del sud del Mediterrani, sobretot Espanya, Grècia i Portugal, tenen una estructura econòmica basada en una industrialització més tardana, amb menys potencial. Predominen la petita i mitjana empresa i els autònoms i un model basat en els serveis, que exporta poc i no necessita mà d'obra qualificada. Aquesta estructura afavoreix l'economia submergida. El pes dels sindicats està a mig camí entre la inexistència dels Estats Units i la fortalesa d'Alemanya: "Acaben assumint un paper gremial, encara que les cúpules no ho vulguin -argumenta Sarasa. En el cas espanyol la contractació temporal arriba al 30% de la mà d'obra, i això vol dir que el mercat laboral no és tan rígid", afegeix. Tot i que existeixen serveis públics, la família assumeix un paper molt important en la protecció social.

Alemanya o la mà d'obra qualificada

Des del seu origen, en el capitalisme alemany hi ha una forta imbricació entre la indústria i la banca: els bancs solen participar en els consells d'administració i inverteixen a llarg termini, de manera que si hi ha una caiguda de la demanda, la indústria té més inestabilitat. L'economia es basa en grans empreses dedicades a l'exportació de productes de qualitat.

Els sindicats són molt poderosos i en molts casos estan implicats en la gestió de l'empresa, cosa que genera un alt nivell de confiança entre empresaris i treballadors. "La legislació laboral protegeix una mà d'obra altament qualificada que les empreses tampoc no volen perdre, perquè els costaria molt de tornar a formar", explica Sebastià Sarasa. En moments de crisi es posa en marxa un mecanisme de pacte per reduir jornada i sou que l'estat compensa amb una prestació d'atur parcial. Això està donant bons resultats davant d'una paràlisi generalitzada de l'economia: el PIB cau, però l'atur no es dispara. El model d'estat del benestar alemany, com el francès, es basa sobretot a donar prestacions en forma de diners a les famílies, considerades el pilar de la societat segons la concepció de la democràcia cristiana. Els serveis públics són menys importants.

El Brasil i el club dels capitalistes emergents

El Brasil és un exemple de forta implicació de l'estat en l'economia que alhora adopta principis del model neoliberal. Durant els anys 90 va impulsar una profunda política privatitzadora, però en l'última etapa s'ha dedicat a promocionar des de l'estat les grans corporacions, particularment en els sectors dels recursos naturals i les telecomunicacions. També ha produït un nou model de política industrial: amb una forma de propietat pública indirecta a través del Banc Nacional de Desenvolupament, en què l'estat és accionista minoritari. Això evita, d'una banda, que l'estat utilitzi l'empresa pública amb finalitats clientelars o per desenvolupar polítiques socials i, de l'altra, facilita a les companyies l'accés a capital per invertir en la millora de la productivitat.

"Les lliçons a aprendre de les economies emergents (com el Brasil, Mèxic, l'Índia i Corea del Sud) seran el gran tema de la pròxima dècada: encara que tenen els seus problemes interns, ens mostren que el fonamentalisme de mercat no és la solució i que possiblement una forta intervenció estatal és necessària en els moments inicials del desenvolupament", apunta Federico Steinberg, investigador del Real Instituto Elcano. El model es basa en el control del crèdit des d'una banca pública per promoure la indústria, elements de proteccionisme, una política comercial exportadora, el pes de la manufactura sobre el sector serveis, poca preocupació pel medi ambient, una gran confiança en el paper de l'estat i una baixa protecció social.

La Xina o el capitalisme de partit únic

És l'exemple més evident de capitalisme d'estat: un partit-estat, en aquest cas, exerceix un gran control sobre l'economia que no té comparació enlloc del món. El Partit Comunista xinès té cèl·lules en totes les grans empreses -tant públiques com privades- que participen en la designació de directius, els plans de negoci i fins i tot els nivells salarials. És un model de creixement basat en l'incentiu públic, però a diferència de la resta d'economies emergents, en un règim polític autoritari. Els sectors claus de l'economia estan en mans públiques i la banca privada és molt petita. El tipus de canvi està intervingut, s'imposa un proteccionisme selectiu i les empreses no tenen seguretat jurídica davant l'estat. "Viola tots els principis neoliberals del Consens de Washington [la recepta dels Estats Units per al creixement de l'Amèrica Llatina als anys 90]: fan tot el que no s'hauria de fer... i els funciona", argumenta Steinberg.

El Japó o l'estímul als "campions nacionals"

A diferència de la cultura occidental, l'asiàtica posa la comunitat per davant de l'individu. La clau del model japonès, com el coreà, consisteix a estimular des de l'estat, que juga un paper clau en l'economia, els anomenats "campions nacionals": les empreses amb més possibilitats en el mercat mundial. L'estat promou la política industrial, les exportacions i l'R+D. És un model híbrid, en el qual l'estat té un fort protagonisme, en benefici del sector privat, i en el qual les grans empreses tenen un "cordó umbilical amb les famílies al poder", explica Jaume Giné, professor d'Esade. El Japó és l'estat més endeutat del món (el deute públic voreja el 200% del PIB), però no està entrampat amb bancs estrangers, sinó amb els seus propis ciutadans. "Les grans corporacions tenen ara la seva pròpia estratègia amb menys intervenció estatal i un impuls basat en les exportacions", afegeix Guillermo Martínez, de Casa Àsia.

De Rússia a Veneçuela o el petrocapitalisme

Països amb règims polítics tan diferents com Algèria, Veneçuela, l'Aràbia Saudita, Guinea, l'Iran o Rússia i les seves antigues repúbliques són exemples de petroestats. Es tracta d'economies poc diversificades, que estan sotmeses a la volatilitat dels preus del petroli i del gas i que hauran de buscar la millor manera de rendibilitzar els beneficis que obtenen ara d'uns recursos que s'acabaran tard o d'hora.

Aquests països, com molts estats africans, no s'escapen de l'anomenada "maledicció dels recursos": les seves riqueses naturals són paradoxalment font de falta de desenvolupament, amb famílies dominants que acaparen el poder o sistemes polítics presoners de democràcies populistes que reparteixen prebendes. El petrocapitalisme es basa en un control molt fort de l'estat sobre els recursos energètics i una feble liberalització del mercat.

Els països del Golf han dut a terme un model de modernització des de dalt que en alguns casos està malalt de nepotisme i corrupció. No és causal que l'estat de Dubai, que no té petroli, fos rescatat per Abu Dhabi després de contreure un deute de 80.000 milions de dòlars (61.000 milions d'euros) en la construcció d'una illa artificial en forma de palmera i el gratacels més gran del món. L'edifici va ser rebatejat amb el nom de Burj Khalifa, en al·lusió al xeic Khalifa bin Zayed al-Nahyan, emir d'Abu Dhabi.