Les cares d'una sola crisi amb molts fronts oberts

Barcelona.Fa tres anys les hipoteques subprime van desfermar una crisi en el sistema financer nord-americà que va esquitxar la banca de tot el món. Però en els primers compassos de la crisi, ningú no es podia imaginar l'efecte dòmino que ha tingut la sequera de crèdit que va generar la fallida del banc d'inversió Lehman Brothers.

La crisi financera va acabar afectant l'activitat productiva i va esdevenir crisi econòmica d'abast internacional. Però la història no va acabar aquí. Quan tant als EUA com en alguns països d'Europa -no pas a Espanya- començaven a veure la llum al final del túnel, les finances d'alguns països van començar a trontollar. La primera a caure va ser Grècia, un descens als inferns que encara dura. Després va seguir Irlanda, col·lapsada per l'esclat de la bombolla immobiliària que durant una dècada havia escalfat l'economia del país. El tercer estat que va necessitar ajuda d'Europa va ser Portugal, una economia estancada en els últims anys, asfixiada per l'esgotament del seu model productiu. Aquests tres rescats, juntament amb el permanent estat d'alerta que viuen Espanya i Itàlia, posen en dubte la viabilitat del projecte europeu, i en especial la moneda única.

I si això fos poc, la suma de crisis està afectant el bon funcionament d'algunes economies considerades modèliques, com la de Suïssa, que ha vist com s'encaria de forma extraordinària la seva divisa -el franc-, cosa que dificulta les exportacions fonamentals pel país. També pesa l'amenaça de l'especulació sobre les matèries primes, com l'or.

El repàs als principals protagonistes d'aquest trienni evidencia decisions tardanes i manca de lideratge, que en molts casos s'ha traduït en derrotes electorals i en una revifalla de les turbulències.

Ben Bernanke El president de la Fed que va veure caure Lehman

Alan Greenspan va abandonar la Fed el 2006 deixant la sensació de feina ben feta. Poc s'imaginava Ben Bernanke en substituir-lo que dos anys més tard hauria de gestionar la crisi més greu des de la Gran Depressió. Per a aquesta tasca ha optat per donar aire a l'economia mantenint els tipus d'interès en el 0,25% des de finals del 2008. Ha promès que es quedaran entre el 0% i el 0,25% fins al 2013. I ha deixat clar que farà servir totes les eines que té a l'abast per revifar l'activitat i l'ocupació.

Jean-Claude Trichet. El president del BCE, preocupat per la inflació en temps de crisi

Els bancs centrals de les economies avançades van córrer a abaixar els tipus d'interès en els primers compassos de la crisi. Trichet, per contra, n'ha fet dues pujades enguany, esgrimint que la seva feina és garantir l'estabilitat de preus. Trichet ha hagut de fer front a les posicions oposades entre els membres del consell de l'entitat pel que fa a les compres de bons, un cisma que ha provocat la dimissió de dos consellers alemanys. També ha estat criticat per trigar a l'hora d'actuar.

Angela Merkel. La cancellera alemanya, obligada a ser la líder d'Europa

Austeritat, austeritat i austeritat. Res d'eurobons. I ni parlar-ne de compres de deute d'Espanya i Portugal per part del BCE per frenar els atacs especulatius sobre aquests països. Merkel va tancar-se inicialment als interessos del seu país, però la profunditat de la crisi no només l'ha obligat a modificar el seu discurs sinó que finalment ha optat per agafar les regnes de la Unió. La cancellera mirava pels seus i a curt termini, però ha pres consciència que l'eventual fallida de Grècia i el contagi a altres països tindrien efectes desastrosos per a l'economia germànica i per a la supèrvivència de l'euro. Merkel manté la màxima d'austeritat i, per ara, continua reticent a donar llum verda als eurobons. Per contra, la urgència l'ha portada a permetre les compres de bons per part del BCE i a lluitar contra l'oposició interna per ampliar el fons de rescat.

Geir Haarde L'ex-primer ministre d'Islàndia, primer polític jutjat als tribunals pel seu paper durant la crisi

Islàndia ha estat el primer país a presentar càrrecs penals contra un polític de pes pel seu paper durant la crisi econòmica. Els tres grans bancs del país nòrdic van fer fallida i el col·lapse econòmic de tota l'economia va arribar durant la tardor del 2008. Geir Haarde, primer ministre d'Islàndia entre els anys 2006 i 2009, està sent processat per un tribunal pel fracàs del seu govern a l'hora d'intentar evitar la catàstrofe econòmica. Haarde s'enfronta a una pena màxima de dos anys de presó.

Hu Jintao. President de la Xina, el gegant que finança EUA i Europa

La Xina s'ha mantingut en un segon pla en aquesta crisi. El gegant asiàtic és el principal creditor dels EUA, ja que té en cartera 1,16 bilions de dòlars en bons i es presenta com a possible comprador de deute europeu, tot i que encara no ho ha fet de manera oficial. També les reserves de divises de la Xina són les més grans del món. Superen els tres bilions de dòlars. De fet, l'única aparició que el país ha fet durant la crisi es va produir després de la rebaixa del deute sobirà dels EUA. Hu Jintao va reclamar un dia després que els Estats Units perdessin la històrica triple A que el govern de Barack Obama corregís els errors estructurals del seu deute i garantís la seguretat dels actius en dòlars de la Xina.

Gordon Brown. El líder laborista va rescatar els bancs però va perdre les eleccions

Si Gordon Brown alguna vegada va somiar en la reelecció va ser a l'inici de la crisi, quan la seva acció decidida per rescatar els bancs britànics en fallida va impedir un col·lapse financer. La nacionalització parcial, però, es va convertir en una llast massa pesat per a les finances públiques i els electors es van decantar pel conservador David Cameron.

Alan Greenspan. El president de la Fed que no va intuir el caos 'subprime'

Es creu que la seva política de tipus baixos ha tingut molt a veure amb la gestació de la crisi. Ell mateix, fins aleshores adorat, ha reconegut que no va ser capaç d'anticipar la profunditat de la crisi. No va saber valorar les conseqüències de la bombolla de crèdits subprime que va deixar els bancs a prop de l'abisme.

José Manuel Durão Barroso. El president de la Comissió Europea que vol més de Merkel

Podria dir-se que ocupa el càrrec de primer ministre en una Unió Europea en què Alemanya i França tenen la primera i l'última paraula executiva. Barroso intenta acostar posicions. Així reclama alhora l'estricte compliment dels objec tius pressupostaris als països i la posada en marxa d'instruments de finançament com ara els eurobons, tot i que alerta que no seran la panacea.

Silvio Berlusconi. El primer ministre italià es va resistir al màxim a un pla d'ajust

Era el que tenia unes xifres pitjors (un deute del 120% del PIB) però no ha decidit actuar fins a aquest mateix estiu, pressionat per Merkel i Sarkozy. Berlusconi va anunciar a l'agost un pla d'ajust per 45.000 milions d'euros. Al final, però, amb una prima de risc de 400 punts, ha hagut d'afanyar-se. Ahir mateix el Senat va donar llum verda a un segon pla d'austeritat, que suposa un ajust de 54.000 milions.

Brian Cowen. Ex-primer ministre d'Irlanda, la segona economia a caure

La Unió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI) van oficialitzar a finals de novembre el rescat d'Irlanda i una injecció de 85.000 milions d'euros a l'economia del Tigre Celta, desbordada per una incontrolada bombolla immobiliària.

El primer ministre, Brian Cowen, es va veure forçat a convocar eleccions anticipades i va presentar la dimissió.

José Sócrates. Ex-primer ministre de Portugal, el tercer rescat europeu

Al maig, Portugal va anunciar el seu rescat. La UE i l'FMI es van comprometre a aportar 78.000 milions, amb la condició que el país assumís un dràstic pla d'ajustament. Ara li reclamen que retalli mil milions més. La crisi va costar la reelecció a José Sócrates en les eleccions del juny, que van donar pas al socialdemòcrata Pedro Passos Coelho.

Dominique Strauss-Kahn. Exdirector gerent de l'FMI i recuperador de l'esperit keynesià

El francès Dominique Strauss-Kahn, substituït al capdavant del Fons Monetari Internacional (FMI) per la compatriota Christine Lagarde, ha recuperat durant els últims anys un cert esperit keynesià i ha intentat evitar que la crisi es converteixi en una gran depressió reorientant les polítiques liberals anteriors.

Iorgos Papandreu. El primer ministre grec que es nega a tirar la tovallola

L'economia grega va ser la primera a trontollar quan es va destapar que el país havia mentit sobre els seus comptes. El maig del 2010 va veure com s'aprovava un rescat de 110.000 milions d'euros, que ja ha quedat curt. Ni el brutal ajust pressupostari ni les privatitzacions allunyen gaire un escenari de suspensió de pagaments, negada insistentment.

Barack Obama. El president dels Estats Units opta pels plans d'estímul

Barack Obama va executar el 2008 un pla de rescat financer dotat de 700.000 milions de dòlars (512.156 milions d'euros). D'aquests diners, 250.000 dòlars es van injectar a la banca. Un any més tard el president dels EUA es va veure forçat a aprovar un nou pla de 787.000 milions de dòlars, la despesa extrapressupostària més gran des del 1930. No obstant, la primera economia mundial seguia mostrant símptomes de debilitat i Obama va aconseguir que el Congrés aprovés aquest estiu agònicament l'alça del sostre del dèficit per evitar incórrer en una suspensió de pagaments. L'agència S&P ha retirat als EUA la triple A i Obama va presentar la setmana passada un nou paquet d'estímul de 321.000 milions d'euros per combatre l'atur, situat en el 9,1%, el seu màxim històric.

Mariano Rajoy El cap de l'oposició a Espanya no va votar el pla d'ajust

Europa va viure un moment molt delicat el 27 de maig del 2010. El govern espanyol va presentar un pla d'ajust que era clau per a l'estabilitat de l'euro. Però el PP hi va votar en contra i només l'abstenció de CiU va impedir la caiguda de Zapatero. Rajoy ha canviat ara d'estratègia i al mes d'agost va pactar amb el PSOE una reforma constitucional que limita el dèficit.

Nicolas Sarkozy. President francès i garant de l'eix franco-alemany

Sarkozy ha articulat tard l'eix franco-alemany, que ha anat a remolc dels esdeveniments. Respecte a l'economia francesa, les decisions (un pla d'estalvi de 12.000 milions i un impost per als rics) també han arribat tard, just quan es començaven a estendre els dubtes sobre la solvència dels bancs francesos, molt exposats a Grècia. Segueix amb triple A.

José Luis Rodríguez Zapatero. El president espanyol, sempre a remolc de Brussel·les

Zapatero no va admetre que hi havia una crisi fins a mitjans del 2008. L'executiu espanyol ha anat a remolc de Brussel·les durant tot aquest temps. La UE ha forçat la reforma del sistema financer espanyol, del sistema de pensions i del marc laboral. S'ha reformat la Constitució per limitar el dèficit. Zapatero arriba desgastat al final del seu cicle polític.

Deven Sharma. L'expresident de Standard & Poor's que va humiliar els Estats Units

Les agències de qualificació creditícia han estat molt qüestionades pel seu paper en la crisi (Lehman tenia una nota de triple A quan va fer fallida), però el singular protagonisme de Standard & Poor's va arribar l'agost passat, quan va rebaixar per primer cop a la història el ràting dels Estats Units, que van perdre la triple A. El president de S&P, Deven Sharma, va deixar el càrrec vint dies després.