Publicitat
Publicitat

Dani: Cortijo:

"Ens hem carregat l'herència de ciutat rebel de Barcelona"

Bruta "La passió catalana per l'escatologia no és normal, arriba a punts malaltissos, com es veu a la toponímia i a la literatura" Història "Les pedres de Barcelona clamen que som una ciutat que ha lluitat i que ha patit moltíssim. Ara estem anestesiats"

Amant de les petites històries i de passejar sense un rumb clar entre el que ha batejat com les altres Barcelones, les d'anys passats que encara sobreviuen en les pedres de la ciutat, Dani Cortijo (Madrid, 1983) és un historiador que va començar a col·leccionar anècdotes per fer més atractives les seves rutes per Barcelona. D'aquí va néixer el blog Altres Barcelones i, després, el llibre Històries de la història de Barcelona , i diferents cicles de conferències com el que el porta mensualment a la Nau Ivanow a parlar, per exemple, de la invenció del barri Gòtic o de l'obsessió barcelonina -i catalana- per l'escatologia. Sap de memòria curiositats com que el nom de Can Fanga pot venir del fangar creat a les obres de l'Eixample i ha contribuït a recuperar la història del militant del POUM Miquel Pedrola després de seguir el rastre d'una pintada a la Barceloneta.

Com són les altres Barcelones?

Són aquelles que no coincideixen temporalment amb la que estem vivint. Ara veiem la Barcelona del segle XXI, però per aquests mateixos carrers hi han passat persones des de fa més de 2.000 anys i encara hi ha coses que ens parlen d'aquestes Barcelones anteriors: trossos d'edifici, alguns carrers... El que més m'apassiona és trobar detalls del segle XIX. És un segle que si es parla de macropolítica és avorridíssim, però que té detalls quotidians increïbles. La gent, a la mínima que s'emprenyava, cremava mitja ciutat, s'atacaven amb canons...

La Barcelona rebel... On ha quedat?

Aquest caràcter el vam perdre sobretot a partir de l'aparició dels ajuntaments democràtics. Des del 1714, quan es va reprimir Barcelona de manera que va quedar presa en ella mateixa, es considera l'Ajuntament gairebé com un enemic. A partir que s'institueixen els ajuntaments democràtics, tot el teixit associatiu creat durant l'antifranquisme viu moments de canvis, perquè molts dels seus membres passen a formar part dels partits de govern i comença la lògica de "Si estan manant els nostres, no els boicotejarem".

Un altre dels punts que has estudiat és l'escatologia catalana. Per què som tan escatològics?

El perquè és el meu dubte existencial, no l'he sabut trobar. Però que som escatològics és una evidència i ve de lluny. A l'Edat Mitjana ja existeixen, dins de la toponímia local barcelonina, el Cagalell Vell i el Cagalell Nou o el Merdançar, entre molts d'altres. I això només en toponímia! Tenim caganer i cagatió... És exagerat. Vaig començar a estudiar l'escatologia perquè un alemany em va fer notar que això nostre no és normal i, quan ho veus des de fora, t'adones que realment és anormal. El que és més impressionant és la literatura clandestina del segle XIX, que la gent es passava d'amagat una mica com la premsa política durant el franquisme i que arribava fins a punts malaltissos amb tot el que és escatològic: caca, caca, caca, pipi i pudor. Fins i tot autors de prestigi reconegut escrivien, en anònim i amb peus d'impremta estrangers, les publicacions més escatològiques.

Què és el més sorprenent que has trobat en aquest camp?

L'obsessió que hi havia pels pous negres, d'on es treia tota la matèria fecal que després es venia com a adob als hortolans. Pagaven per buidar-te el pou i l'única manera de provar l'acidesa que garantia la qualitat d'aquesta matèria era tastar-la amb el dit. Hi ha molta literatura sobre el tema. " No se llaman catalanes, que se llaman catamierdas ", diu un fragment signat amb el pseudònim Quevedo. Quan es va fer l'Eixample, Cerdà en principi va decidir no connectar el clavegueram al corrent perquè preferia que se seguissin fent pous negres per vendre excrements i finançar part de l'obra.

Parles, també, de la invenció del barri Gòtic, quanta història més ens hem inventat?

Moltíssima. El barri Gòtic no era gòtic, això va arribar a partir del segle XIX, quan es va fer una façana gòtica per a la Catedral. A partir d'aleshores, es va decidir que tot el barri coincidís amb aquest estil i es va eliminar el que no era gòtic i es van afegir elements neogòtics. Hi ha mentides repetides mil cops que ja sonen com veritats. Per mi, la més gran és la de la plaça de Sant Felip Neri, que sembla que mantingui perfectament l'essència de segles enrere, però que en realitat no és tan antiga. L'any 1938, un bombardeig la va destruir del tot i només va deixar en peu el que és pròpiament l'església. Durant el franquisme es van portar pedra per pedra edificis antics per fer una altra plaça que sembla molt vella i és relativament nova.

Què diuen les pedres de Barcelona?

Clamen que som una ciutat que ha lluitat molt i ha patit moltíssim. La lluita ha arribat a nivells èpics, però ja no existeix. Ara, amb les retallades que hi està havent, la ciutat no reacciona. Tota aquesta herència rebel ens l'hem carregat. I la ciutat continua patint, però d'una altra manera, ja no és tan físic. Estem anestesiats. Ens han venut que som una ciutat oberta i que això és incompatible amb certes coses. Hem perdut la mala llet en clau positiva de reivindicar el que és nostre. Estem venent una Barcelona que no és la que volem, però sí la que ens compren. Venem que anem en barret de mexicà i ballem sevillanes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT