Publicitat
Publicitat

A la seu del carrer Nicaragua, amb vestits foscos i silencis

A la seu del PSC hi ha una sorprenent alegria de gent jove i guapa. Dues noies em demanen que els faci una foto, testimoni de la jornada, i les animo a enfilar-se a l'escenari i a posar-se al mateix lloc on acaba d'aparèixer Miquel Iceta, fugaçment, per fer-nos saber que el PP ha guanyat les eleccions i que el PSC té el premi de consolació (a les vuit i cinc minuts del vespre ho semblava ), de ser encara la primera força política de Catalunya. Però aquests nois i noies no són pas militants del partit, sinó alumnes de periodisme que vénen a practicar l'ofici i a familiaritzar-se amb l'ambient de les sales de premsa. Parlo amb uns quants, i veig que van força peixos pel que fa al sistema electoral i al significat de tot plegat, però són l'alegria de la nit enmig d'aquesta atmosfera d'enterrament.

Abans la premsa només n'ocupava un racó, i les nits electorals tenien més l'aspecte d'una festa que no pas, com avui, d'una roda de premsa, amb més de seixanta periodistes i fins a vint càmeres de televisió en una tribuna de dos graons. Més tele, i menys militants i simpatitzants.

A les onze, quan la Chacón entra a la sala acompanyada per la direcció del partit, es fa un silenci de funeral, una sensació confirmada pels vestits foscos de bona part dels homes que acompanyen la candidata, l'única que adreça algun somriure a la concurrència. Són les primeres generals que perden a Catalunya, i no hi ha res a dir. Per això llegeix un text ben escrit, però d'ofici, i acaba amb un bri d'esperança quan diu que ens sobreposarem, i que sabrem comparèixer a la cita amb el futur. I ha uns tristos aplaudiments, i aleshores torna a llegir el mateix text, però ara en castellà. La tele mana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT