The New York Times / XAHHAT (LÍBIA)Els opositors a Muammar al-Gaddafi han pres aquí una antiga emissora de ràdio que han batejat com a Líbia Lliure. Davant de la porta d'entrada hi ha guàrdies amb metralladores i municions penjades a l'espatlla. Altres homes armats vigilen l'aeroport d'Al-Abrak. Per tota la meitat est del país, en mans dels rebels, els manifestants anti-Gaddafi han establert controls on fan onejar l'antiga bandera de Líbia. Però a l'emissora de ràdio de Xahhat, Hamdi Zaidi, que va ser ambaixador libi a Nigèria i que s'ha afegit als manifestants, demana que qualsevol conversa sobre el país es faci fora del l'edifici. "Gaddafi ens pot bombardejar en qualsevol moment", diu Zaidi que va armat amb una pistola de fabricació italiana. Un dels vigilants és, de fet, un estudiant de medicina i Zaidi dubta que la sàpiga fer servir.
Tan compromesos com diversos, sense un arsenal suficient per fer front a un exèrcit, els rebels libis esperen ansiosament la caiguda del coronel Gaddafi i creuen els dits amb l'esperança que els seus conciutadans -i sobretot els pilots de la forces aèries- se'ls afegeixin. Tot i que l'est de Líbia està controlat pels opositors, amb el suport de soldats i policies que han desertat, el control real és feble i en gran part sotmès als capricis de les temudes milícies i mercenaris de Gaddafi i els seus helicòpters i avions de combat. Per sobre d'aquest temor, s'imposa la determinació de triomfar, encara que només sigui perquè si no aconsegueixen la caiguda del règim, molts d'ells seran ajusticiats.
Circulen rumors sobre la magnitud de la carnisseria a Trípoli, la capital, on es creu que hi ha centenars de morts. Dues persones que han parlat amb els seus familiars a la capital diuen que les forces de seguretat han començat a visitar els hospitals per detenir els opositors ferits. Mustafa Mohammad Abd al-Khalil, que va renunciar al seu lloc com a ministre de Justícia i es va unir a les protestes, diu que les diferents unitats de les forces de seguretat, encapçalades per tres dels fills de Gaddafi, encara estan atrinxerades prop de Trípoli. Al-Khalil, que va ser nomenat ministre el 2007 per un dels fills de Gaddadi, Seif al-Islam, diu que hi ha rumors de desacords a la família del coronel, però no ruptura. Al seu parer, Gaddafi trontolla i hi ha poques possibilitats que sobrevisqui. "Si cau Trípoli, ell se suïcidarà -diu Khalil-. O la gent del seu entorn -potser un dels seus fills- el mataran".
Una batalla campal a l'aeroport
Mentrestant, els libis focalitzen el seu enuig contra la figura del líder pitant-lo de pallasso en un gran cartell mig destruït a l'aeroport de Xahhat, que va ser escenari d'una violenta batalla fa uns dies. Segons expliquen els opositors, un grup d'homes van anar fins a l'aeroport quan van saber que havia aterrat un grup de mercenaris enviats per Gaddafi per aixafar la revolta. Amb els ulls inflats a causa d'una pallissa i els canells morats, Rafa Saad Yunis diu que ell va ser a l'aeroport, on els soldats el van prendre com a ostatge. Segons ell: "Les forces del règim assassinaven la gent davant dels meus ulls". Un home va veure com moria el seu germà, explica, i després es va quedar assegut al costat del cadàver diversos dies. "Estic viu gràcies a Déu", conclou Yunis.
Els 'fidels' al règim, avergonyits
No gaire lluny de l'emissora de ràdio, uns adolescents del Txad són entre el grup de 200 detinguts en una escola, gent que el règim va enviar per aixafar la revolta. Alguns diuen que pertanyen a la brigada de Khamis Gaddafi, un dels fills del coronel. En una sala, 76 homes dormen un sobre l'altre. Osman Ali, explica que viu a la ciutat de Sabha, al sud del Líbia, controlada per Gaddafi. Diu que ell i la resta de presoners, amb centenars de persones més, els van demanar d'anar a una manifestació pro-Gaddafi a Trípoli i els van posar dins d'un avió. Primer van anar a Trípoli, després a Bengazi i finalment van ser enviats a una base militar envoltada de ciutadans enfadats. Ali diu que cap d'ells no anava armat i que estan "avergonyits del que van fer".
No és cap sorpresa que la revolta comencés a l'est del país, en una zona completament oblidada pel règim. També aquí hi va haver el centre de la resistència contra l'ocupació italiana a principis del segle XX. Molts recorden aquella lluita i des d'ara, en recordaran una altra.
