Publicitat
Publicitat

25 ANYS DE L'EXPLOSIÓ ATÒMICA A UCRAÏNA

Èxit creixent de les agències de viatges de Kíev que ofereixen excursions d'un dia per visitar la zona zero de la pitjor catàstrofe nuclear d'Europa, on la radioactivitat encara es deixa notar

La central nuclear de Txernòbil atreu cada any milers d'intrèpids turistes

"C inc minuts per fer la foto". L'autocar carregat de turistes s'atura a la zona zero de la pitjor catàstrofe nuclear que mai ha viscut Europa. Som a Txernòbil. Fa 25 anys, un 26 d'abril del 1986, el reactor que quedarà immortalitzat en aquestes càmeres digitals va esclatar. El punt en què hi va haver aquella explosió nuclear, d'una potència centenars de vegades més alta que la de les bombes atòmiques d'Hiroshima o Nagasaki, és avui una destinació turística més. És un negoci incipient, però amb un futur prometedor. Avui són 160 persones, tres autocars, i hi ha programades excursions tota la setmana.

"No sempre que viatges a l'estranger tens l'oportunitat de visitar el lloc del pitjor accident nuclear del món, oi?", diu el fullet d'una de les sis agències que fa els tours . Pel d'un dia són 110 € per persona. L'excursió surt de bon matí de Kíev, la capital d'Ucraïna, i després de dues hores de viatge per carretera penetra a la zona d'exclusió, d'un radi de 30 quilòmetres, que encara envolta la central. El plat fort de la visita és la ciutat fantasma de Prípiat, que va ser evacuada dos dies després de l'accident. Aixecada del no-res pel règim soviètic l'any 1970, allotjava els treballadors de la planta i les seves famílies. En total, 50.000 persones que van haver de marxar precipitadament. Tot ha quedat allà on era l'any 1986.

Poca radiació

L'empresa que fa els tours lloga mesuradors per comprovar els nivells de radiació a l'ambient. No són xifres preocupants per la poca estona que durarà la visita. Just davant de la central, el nivell de radioactivitat és de 4 microsieverts, com el que rebríem per un vol de dues hores. Una mica més enllà, el nivell és el doble, de 8 microsieverts. És el conegut com a "bosc vermell", els arbres que van rebre directament el núvol tòxic provocat per l'explosió del reactor i que encara no s'han refet. "Una hora en aquest bosc, i rebríem la radiació màxima autoritzada als treballadors de les nuclears en un any", diu Serguei Ivantxuk. És el pioner del turisme de la catàstrofe. "Vaig començar oficialment l'any 1999 i des d'aleshores he portat milers de persones cada any".

Per entrar a la zona d'exclusió al voltant de la central, controlada per l'exèrcit, cal un permís especial del govern que els turoperadors s'encarreguen de gestionar. També s'ha de subscriure una assegurança extraordinària, ja que dins d'aquesta zona deshabitada no són d'aplicació les pòlisses habituals. Els turistes seran sotmesos a dos controls de passaport d'entrada i dos controls de radioactivitat de sortida. I hauran de signar un document en què el govern d'Ucraïna declina qualsevol responsabilitat en cas d'emmalaltir després de la visita. "Un pur formalisme", tranquil·litza el guia als turistes de l'autocar que, per un moment, s'han mirat l'un a l'altre a veure què feia el del costat.

Durant les dues hores de viatge de Kíev a Txernòbil, a la televisió de l'autocar ja s'ha pogut veure un documental sobre l'accident. El mateix Mikhaïl Gorbatxov, l'expresident que va desmuntar el règim soviètic, reconeix que no el van informar realment del que havia passat el dia de l'accident. "Em van dir que hi havia hagut un incendi a la central i que tot estava sota control", assegura Gorbatxov amb el to d'indignació que li han donat els anys. "Em van haver de telefonar de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica dos dies després, dient-me que als suecs els arribava radiació i que volien saber què passava", recorda Gorbatxov.

Txernòbil manté certa vida

El primer que visiten els turistes és la ciutat de Txernòbil, també oficialment deshabitada però que conserva una certa activitat: operaris que treballen en un memorial per a les víctimes, camions que van i vénen de l'obra del nou sarcòfag que ha de cobrir el reactor accidentat, militars que custodien la zona d'exclusió i fins i tot antics habitants que han decidit tornar a viure a la casa de tota la vida. Són la minoria, uns 700 oficialment. Uns 3.000 en realitat, diu en Serguei. Fan de tot, menys de pagesos. No només està prohibit conrear o fer pastura en aquesta zona, ni tan sols es pot collir llenya per a la llar de foc. El terra conserva índexs de radiació que trigaran generacions a desaparèixer.

La primera experiència radioactiva per als turistes del tour és en un camp de futbol de Txernòbil on s'emmagatzemen vehicles militars que es van fer servir per lluitar contra l'explosió nuclear. "A l'ambient la radioactivitat és la normal, 0,12 microsieverts, la que trobaríeu a Kíev", explica Serguei mentre acosta l'aparell a les rodes d'un tanc. L'alarma del mesurador es dispara. Els turistes somriuen satisfets. "Les partícules radioactives van quedar adherides especialment al terra i les rodes encara les conserven", explica en to didàctic.

La central nuclear de Txernòbil és a pocs quilòmetres. En el moment de l'accident, hi havia quatre reactors funcionant i dos en construcció. Les obres d'aquests dos últims van quedar aturades i ara són només una estructura amb les grues rovellades. L'explosió va passar al reactor més llunyà, el número 4, que quan apareix dibuixat a l'horitzó ja comença a ser objectiu de les càmeres. Una prova de sobreescalfament per veure si en cas d'una caiguda del sistema de refrigeració el reactor era capaç d'aguantar va acabar amb la pitjor conclusió: no ho era. El reactor, que no estava protegit amb formigó com els de nova generació, va esclatar i va provocar un núvol de radioactivitat incandescent que es va escampar en direcció oest. I allò era només el principi. Les setmanes posteriors la contaminació va arribar a tot Europa.

La primera que va rebre va ser la ciutat de Prípiat, que avui és l'estampa d'un rellotge aturat. Els arbres i la vegetació s'estan menjant els carrers i les cases. L'autocar s'atura a la que era la plaça central presidida per un enorme centre cívic soviètic. A una banda un restaurant, a l'altra, un hotel. La falç i el martell encara presideixen dos gratacels que queden a l'esquerra. Als turistes els falta temps per començar a irrompre a l'interior dels edificis. L'estructura és inestable, el terra és ple de vidres i runa, hi ha goteres i forats perillosos, com per prendre mal, però ningú no s'espanta. Res no atura el grup de turistes que ja són per tot arreu.

Un tresor impagable

Unes sabatilles de piscina, un ós de felpa, un quadern de notes, una màquina registradora, tot ha esdevingut un tresor impagable per a les càmeres d'aquests viatgers a la recerca d'emocions fortes. La sensació desagradable d'envair un espai íntim es barreja amb el dolor de pensar en aquelles vides truncades de cop per una tragèdia. El silenci de la ciutat imposa. I només la botzina de l'autocar fa despertar tothom d'una vivència profunda. Els turistes rumien, miren, disparen la càmera. Ningú gosa fer un comentari. Les reflexions queden dins de cadascú.

Desenes de milers de persones evacuades, milions de persones exposades a la radioactivitat, centenars de milers amb problemes de salut, una àrea de milers de quilòmetres confinada per contaminació. I encara el perill que l'actual sarcòfag, envellit, acabi cedint algun dia. Això serà potser Fukushima d'aquí a 25 anys. Això és avui Txernòbil.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT