Publicitat
Publicitat

El vel de la ignorància

Una certa fascinació pel PP

La declaració de principis del president de la Generalitat, Artur Mas, va ser molt precisa i clara: que Déu no vulgui que el PP tingui majoria absoluta en les properes eleccions generals. Va deixar el possible resultat en mans de Déu, cosa sempre atzarosa, però, en tot cas, la segona part del desig no invalida una certa inclinació de Mas i de CiU pel que porta implícit, una victòria del PP en les properes eleccions espanyoles. La nova fornada de dirigents de la federació nacionalista, la que té ara responsabilitats de govern i que ha estat durant anys preparant, precisament, aquesta etapa, no té gaires dubtes. Posats a negociar i aconseguir acords estables, el PP és preferible. De fet, i malgrat el risc de fer l'afirmació del títol d'aquest article, hi ha, en el si de CiU, una certa fascinació pel PP, per la seva articulació interna, per la seva fortalesa territorial, per haver aconseguit un partit polític sòlid que atrau moltes sensibilitats ideològiques. Una fascinació, s'entengui més o menys, per un partit que avui representa millor les classes mitjanes i joves de les principals ciutats i capitals de província espanyoles.

L'experiència avalaria aquesta preferència. Els pactes del Majestic del 1996, quan Jordi Pujol va entendre que havia de facilitar a José María Aznar la investidura perquè el centredreta espanyol pogués ser l'alternativa de govern al PSOE, després de catorze anys de governs socialistes, van crear un clima de confiança. Pujol explicava als periodistes, quan en tenia l'oportunitat, que la figura d'Aznar s'havia de prendre seriosament. És coneguda, precisament, la fascinació del president pel caràcter castellà, que valora i respecta. I, posteriorment, mai ha amagat que amb el PP, Catalunya va poder arribar a acords importants, des d'una millora del finançament -després es va veure que era del tot insuficient- fins a inversions importants per ampliar el port de Barcelona o l'aeroport del Prat.

El que passa, i aquí rau la paradoxa de CiU, és que els seus dirigents no estan en les mateixes coordenades que bona part de la seva militància. Mas i Duran segueixen més a prop dels electors de la federació nacionalista, que, malgrat els canvis que està experimentant la societat catalana, no són iguals que els quadres convergents o els militants més ideologitzats en el terreny nacional. Però la segona paradoxa és que els mateixos dirigents, més inclinats a acords amb el PP -perquè els veuen més seriosos, més predisposats a respectar fins allà on s'hagi arribat-, saben que per la majoria dels catalans els socialistes i els populars no es poden equiparar sense més en una balança en funció de qui doni més. El PSOE i el PP, pel conjunt de la societat catalana, i les sèries electorals en tots els comicis ho demostren, no són la mateixa cosa.

No són el mateix el ministre espanyol de Presidència, Ramón Jáuregui, que l'home fort del PP a Andalusia, Javier Arenas, per exemple. I és cert que sempre hi ha latent al PSOE la temptació jacobina populista, com ha demostrat el president de Castella-la Manxa, José María Barreda, però en el seu conjunt no es poden equiparar. La qüestió és que CiU espera, aquesta vegada sí, un gran acord amb importants guanys per a Catalunya si guanya el PP sense majoria absoluta, i que desconfia, a Madrid i a Barcelona, dels socialistes. ¿Deu ser perquè el PSOE i el PSC s'ho han guanyat a pols o és un prejudici de CiU?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT