Publicitat
Publicitat

Jorge Wagensberg: "El cervell humà és l'objecte més complex de tot el cosmos"

Música "Fer comprendre un quartet de Beethoven a algú que escolta música lleugera sí que és difícil! Explicar la ciència, no" Recessió "La crisi només s'acabarà si som prou creatius" Filosofia i ciència "És absurd fer-ne una sense conèixer l'altra"

Fa fàcil el que sembla incomprensible. Treu ferro a la suposada dificultat de la ciència, i convenç. Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948), apassionat divulgador científic, va crear el 1980 el Museu de la Ciència -CosmoCaixa des del 2004-, i l'ha convertit en un referent al planeta, revolucionant la museologia. "Els museus d'història natural s'han de renovar, són objectes atrapats dins de vitrines", proposa amb vehemència. És professor de teoria dels processos irreversibles a la Universitat de Barcelona, edita la col·lecció de reflexió científica Metatemas (Tusquets) i fa conferències i articles. Tot aquest conjunt d'activitats li permeten fer de manera diferent, segons ell, una sola cosa que li interessa: ciència.

La gent se sent lluny de la ciència?

La idea que les fórmules estan fetes per intimidar el ciutadà és un gran malentès, amb la participació també de molts científics. Stephen Hawking va ser el primer a dir que amb cada fórmula que poses en un text perds 50.000 lectors, i no és cert. Al contrari, les fórmules són una ajuda per entendre les coses, i a Metatemas els llibres més venuts en tenen, de fórmules. És un estereotip de la divulgació científica que, com altres estereotips, s'ha anat estenent.

Quins altres estereotips hi ha?

Que la ciència és més difícil que qualsevol altra cosa. És al contrari! Jo he dit sovint que em comprometo a explicar les idees fonamentals de la física quàntica, que fa tanta por, en 20 minuts a qualsevol ciutadà. Crec que cap músic acceptaria el repte de fer comprendre a una persona que normalment escolta música lleugera un quartet de Beethoven. Això sí que és difícil! Però la ciència, per ofici, per mètode, és la manera més senzilla i menys ideològica de comprendre la realitat. Un altre estereotip és dir: "Matemàtiques? Ui no, això no està fet per a mi perquè hi sóc genèticament incompatible". No existeix el gen antimatemàtic.

Per què a moltes carreres de ciències ni tan sols s'omplen les places? Por o desinterès?

Això és un altre problema. Estem en un moment de crisi i d'atur, i la reacció de la joventut és buscar el mercat laboral ràpidament, i això va en contra de la generositat que es necessita per estudiar una carrera com física. La manca de vocacions científiques és un problema igual a tot el món. La gent té tendència a administrar empreses, no a crear, a gestionar i no a innovar. De la crisi se'n surt amb idees, s'acabarà si som prou creatius. A Alemanya, per exemple, ja n'han sortit perquè tot està basat a repensar les coses.

La ciència ho pot explicar tot?

La ciència, curiosament, explica trossos de realitat més aviat senzills. D'una carambola de billar a una molècula tan complexa com l'ADN. Però hi ha coses més complexes, com la passió amorosa, que encara no han trobat l'equació bio-físico-química que les expliqui. En canvi, és una experiència real, tu saps que tens una mena de demència temporal per una altra persona. I hi ha preguntes com "Què faig en aquest món?" que crec que queden fora de l'abast de la ciència. És un camp que queda per a les creences, l'espiritualitat, l'art.

Què en pensa de la tornada de les creences, amb l'avanç del creacionisme als EUA i altres països?

Les creences sempre han estat aquí. Aquesta tendència creacionista ve d'una voluntat excessiva de negar la recerca científica utilitzant una creença que no es pot moure. La ciència per definició és comprendre la realitat amb la mínima ideologia possible. Així, és un contrasentit intentar negar-la ideològicament. Penso que es pot ser perfectament creient i científic, però no es poden ultrapassar els límits de les dues bandes -perquè tampoc té sentit demostrar la no-existència de Déu-. Això és tan impossible com negar, via creença, una teoria científica.

La ciència i la filosofia es toquen?

Tenen una relació molt important, perquè no hi havia una distinció clara fins al Renaixement. Avui reclamo que és absurd fer-ne una sense conèixer l'altra. Si un filòsof actual pogués viatjar al passat i trobar-se amb Sòcrates i aquest li preguntés sobre la seva època, i l'altre no sabés explicar el coneixement que té la ciència actual, no tindria cap avantatge pels 3.000 anys passats. Jo afegiria, pel mutu benefici de les dues àrees, un any a les dues llicenciatures.

Mirar per un telescopi i veure la galàxia fa sentir molt petit, no?

Sí, és una lliçó de modèstia. D'altra banda, el cervell humà és l'objecte més complex que hi ha en tot el cosmos, molt més que una galàxia. Apareix des del moment que un animal diu "No hi ha prou menjar aquí, vaig a buscar-ne". El cervell es va inventar per sortir de casa, i la memòria per tornar a casa. És un òrgan de supervivència, però després ha servit per escriure poesia o fer filosofia. Això és un bon exemple que no té gaire sentit parlar de les funcions naturals de les coses. Les plomes van sorgir per aïllar tèrmicament i després van servir per volar o escriure. L'atracció sexual primer servia per combatre la mandra dels animals de reproduir-se, però ara no tindria sentit dir "El sexe només serveix per tenir fills". S'ha d'anar amb compte a dir "Això no és natural".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT