Publicitat
Publicitat

Observatori d'Àfrica

El ciclista Pouliquen

L' escena del segrest dels dos joves francesos, Antoine i Vincent, en un restaurant de Niamey, la capital de Níger, posa els pèls de punta. Segons han explicat els que ho van presenciar, els dos francesos compartien una taula amb un grup d'amics de la ciutat. Al local hi havia unes trenta persones. Tres homes joves vestits amb el turbant tuareg i el Kalàixnikov penjat a l'espatlla van entrar tranquil·lament -"com si anessin a comprar el pa"-, i van ordenar als dos francesos que els seguissin. L'Antoine i en Vincent van vacil·lar un moment. Hi havia uns trenta clients però ningú es va moure. Enmig de la paràlisi i el silenci absolut els visitants van agafar els dos francesos i els van fer entrar al cotxe que esperava fora. L'endemà, els dos joves de 25 anys morien durant una persecució en què va intervenir l'exèrcit francès i encara no se sap si els va matar un míssil llançat des d'un helicòpter o van ser executats a sang freda pels segrestadors.

Niamey era fins avui una capital molt tranquil·la. "Familiar", com acostumen a dir els estrangers que hi viuen. Semblava inversemblant que una cèl·lula magribina d'Al-Qaida (AQMI) hi pogués fer un segrest.

Tampoc ningú podia imaginar el novembre del 2009 que el mateix grup armat -la branca terrorista que dirigeix Mokhtar Belmokhtar- fos capaç d'anar fins a la carretera de Nouadhibou, a la costa atlàntica de Mauritània, per segrestar els tres cooperants de la Caravana Solidària.

També aleshores, com fins ara passava a Niamey, aquella carretera, l'artèria que uneix l'Àfrica negra amb Europa per l'estret de Gibraltar i el Sàhara, era un lloc segur. Fins i tot era habitual per als viatgers europeus parar a dormir en una de les khaimes que els nòmades tenien plantades a prop de la carretera, cosa que jo mateix vaig fer més d'una vegada.

L'Antoine era un enamorat d'Àfrica i era a Niamey per casar-se amb la seva promesa. En Vincent, amic de la infància, l'acompanyava per fer-li de padrí de noces. Feia dos anys que es movia pel continent i una vegada casat pensava reincorporar-se a la seva feina en una ONG establerta a Centreàfrica.

Les autoritats franceses -com ja va passar amb les espanyoles després del segrest dels catalans- recomanen que no es viatgi a aquests països. I que, si s'hi ha d'anar, es faci procurant sortir el mínim possible de casa, aïllant-se de la vida local i de la població. Recordo que quan es va suspendre el Ral·li París-Dakar vaig anar a Mauritània per fer un reportatge. Mentre conduïa en direcció a la ciutat d'Atar em vaig trobar el bretó François Pouliquen, de 61 anys, pedalant enmig d'una tempesta de sorra. Estava emprenyat amb la suspensió del Ral·li i portava una cartell enganxat a la bicicleta amb la llegenda: "Sarkozy no és França". En Pouliquen em va explicar que no li tenia por a ningú, perquè quan un va per la vida a peu de carretera i es posa al nivell de la gent que visita i comparteix el que té, no ha de patir per res.

En Pouliquen era un d'aquests viatgers que pensen que la fraternitat és la millor manera de combatre les injustícies. I que el viatge ens vacuna de la vanitat i de la malaltia tan estesa del xovinisme. I que els homes som més forts que els estats. Per això posa els pèls de punta el que ha passat a Niamey i el que va passar a la carretera de Nouadhibou. Perquè si renunciem a seguir anant pel món estem perduts.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT