"El concepte 'acció humanitària' s'ha prostituït molt"

José Antonio Bastos acaba d'assumir la presidència de Metges Sense Fronteres a Espanya. La Guerra del Golf, la primera guerra televisada, el va fer saltar del sofà per anar a ajudar els refugiats kurds. Passats vint anys i moltes expedicions sobre el terreny, diu que ara li toca aconsellar els més joves.

Vostès van a llocs on hi ha guerres o víctimes de desastres naturals. Com es viu?

El primer cop és molt xocant. Et trobes amb el patiment humà en una proporció molt superior al que estem acostumats a veure. I amb la injustícia. Tractar un nen que s'està morint de gana és molt més difícil que tractar algú que té una malaltia terminal però ha viscut una vida sencera. Tot i això, seguim sent privilegiats. Com més anys portem, més ens adonem que per alguns grups de població no és un emergència sinó vint o trenta anys.

I després del primer pas, no és frustrant veure que ningú hi fa res?

Se'ns ha dit que ens hem d'encarregar de l'ajuda humanitària, de la construcció de la pau i del desenvolupament sostenible. El desenvolupament i l'ajuda humanitària són habilitats diferents. A més, l'ajuda humanitària no ha de ser, però sí independent. L'ajuda al desenvolupament és dependent per naturalesa. Si tu ajudes a desenvolupar-se al ministeri de Salut de l'Afganistan estàs donant suport al govern. Però l'acció humanitària requereix que t'acceptin tots els bàndols.

Ara fins i tot els exèrcits diuen que fan ajuda humanitària.

Als anys 70 la fèiem només Creu Roja i Metges Sense Fronteres. Als 80, tímidament algunes ONG s'hi van apuntar. Als 90, amb el rosari de guerres de desintegració del bloc soviètic, l'ajuda humanitària es va fer visible. Vam ser víctimes de la nostra publicitat. Com que es veu més, tothom s'hi apunta. Els exèrcits tenen un rol molt important que és protegir la població civil d'atacs. Si fos militar m'ho prendria com una responsabilitat i un orgull. És incomprensible que es vulguin encarregar de l'ajuda humanitària. I ens complica molt la feina perquè creuen que anem amb ells.

Treballen les malalties oblidades. Són un problema econòmic?

Exacte. El mal de Chagas, per exemple, es tracta amb un medicament inventat als anys 30 i 40 que és un verí que mata abans el paràsit que la persona. Són malalties que pateix gent amb pocs recursos. És un problema pràcticament d'especulació financera. Amb la campanya d'accés als medicaments vam aconseguir que el tractament de la sida durant un any a l'Àfrica baixés dels 10.000 dòlars fins als 100. Això canvia del tot la possibilitat que els ministeris de Salut o les organitzacions internacionals puguin finançar l'accés a medicaments. Hem guanyat batalles però queda molt per fer.

Un any després d'Haití, l'operació més important de la història de MSF, com està el país?

No està bé. Després del terratrèmol hi va haver uns compromisos importantíssims dels governs occidentals, i no s'han materialitzat. Si els haitians tenen necessitats vitals immediates, cobrir-les no pot ser objecte de xantatges polítics, per molt legítim que sigui la millora del govern. Ha estat una lliçó duríssima perquè en xifres ha estat espectacular però ara ens adonem que amb aquest sobreesforç cobrim els errors de moltes organitzacions que no han fet la seva feina. Això ens ha de fer pensar i ser més crítics amb els que no compleixen.

Ha canviat l'ajuda humanitària?

Érem un element exòtic que es passejava pel món amb banderes blanques amb una cosa vermella, i ens deixaven passar per si de cas. Ara s'ha complicat molt. S'ha generat un sistema humanitari oficial que és un gran negoci. El concepte acció humanitària s'ha prostituït molt perquè s'utilitza per a moltes coses que no ho són. També ha canviat la dinàmica de les guerres, ja no hi a dos grans bàndols. Ara són conflictes interns, amb molts grups armats i bandidatge. I és més complicat accedir a les víctimes.

La seva primera feina sobre el terreny va ser a la guerra del Golf. Què en recorda?

Amb molta il·lusió. Feia anys que volia fer alguna cosa més que enfadar-me davant la televisió. Vaig treballar amb dos infermers kurds que es negaven a acceptar el que els donàvem com a salari. Deien que havia de servir per comprar medicaments. I va significar despertar a la gran diferència que hi ha entre treballar en un centre mèdic d'aquí o d'un camp de refugiats. Vaig veure la falta d'innocència de Metges Sense Fronteres. Mai hem pensat que som àngels, som conscients de la manipulació política.

Quin conflicte l'ha marcat més?

És molt difícil, però segurament Somàlia i Txetxènia són els que tinc més clavats al cor. Els txetxens són un poble orgullós amb una enteresa cultural i humana impressionant. Vaig treballar a Somàlia i el Congo quan era molt jove i segueixen tenint molts problemes i això fa mal. Durant vint anys la gent d'aquests països ha viscut completament terroritzada. Que segueixi havent-hi camps de refugiats amb 300.000 somalis a Kènia des dels 90 és molt dur. Els somalis tenen una capacitat de supervivència impressionant.