Publicitat
Publicitat

Una condemna moral impensable a casa nostra

Entre els anys 2005 i 2006 vaig poder parlar en dues ocasions amb el ja expresident federal alemany Christian Wulff. Wulff era aleshores president de la Baixa Saxònia, un dels estats alemanys de més pes econòmic i polític.

Vaig poder entrevistar-lo gràcies a l'habitual proximitat dels polítics alemanys amb la premsa -recordo que, entre sessió i sessió al Bundestag, per a un jovenet com jo, col·laborador de l'Avui , era factible que els ministres del govern federal em dediquessin alguns minuts per respondre preguntes-. El primer cop que vaig parlar amb Wulff va ser mentre preníem un cafè durant l'assemblea d'accionistes del grup Volkswagen, del qual el govern de la Baixa Saxònia és accionista i protector. El segon va ser en un congrés de la CDU.

Wulff és afable, té aspecte de bon nen, de gendre perfecte. Milita a la democràcia cristiana però té un tarannà liberal que recorda el del ministre de justícia espanyol, Alberto Ruiz-Gallardón. Wulff havia estat l'abanderat dels barons dels estats occidentals, els pesos pesants tradicionals de la CDU, contra Angela Merkel, la candidata de l'Est i un dels últims talents polítics que va projectar el canceller de la reunificació, Helmut Kohl. Wulff no se'n va sortir i per satisfer els seus rivals interns el 2010 Merkel el va col·locar de president federal.

Paradigma del 'business friendly'

El perfil de Wulff és el paradigma del business friendly que tant de moda està a casa nostra. Ha estat el tracte de favors dels seus amics del sector privat el que li ha passat factura. Wulff insisteix que ell no ha fet res d'il·legal. De moment no ha estat provada cap il·legalitat; es tractaria només del clientelisme habitual, el pa nostre de cada dia a les societats mediterrànies.

A Wulff se'l condemna moralment perquè a Alemanya es prenen seriosament això que un líder polític -i encara més el cap d'estat- hagi de donar exemple i no s'aprofiti d'amiguismes.

A Alemanya hi ha hagut polítics que han hagut de dimitir dels seus càrrecs pel senzill fet d'haver acceptat que una empresa els convidés a una nit d'hotel, com va ser el cas el 2004 del president del Banc Federal Alemany, Ernst Welteke.

Quants empresaris han pagat caceres i vacances al rei d'Espanya? Un cas encara més extrem és el de l'exalcalde de Magúncia, el socialdemòcrata Jen Beutel, que va dimitir l'any passat després que fos denunciat per haver marxat d'un hotel de Ruanda sense haver pagat una ampolla de vi.

Si s'apliqués la lògica alemanya, a Espanya i a Catalunya probablement perdríem la meitat dels polítics en actiu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT