És commovedor veure com Ernest Maragall intenta desmarcar-se del seu partit, entregat sense manies a l'estratègia de Carme Chacón, amb una breu pessigada al Twitter, que ha esdevingut -en certa manera- el seu únic altaveu eficaç. La invisibilitat d'allò que un dia es va anomenar sector catalanista del PSC es posa de manifest amb aquesta mena de rampells individuals, quixotescos, que a l'aparell del partit no li fan ni pessigolles, tot i la dignitat del cognom Maragall i el que encara representa. El més sorprenent, però, no és que el socialisme català s'oposi de manera tan rotunda a la sobirania fiscal (situant-se al costat del PP i enfront la UGT, per esmentar dues sigles a l'atzar), sinó el fet que Carme Chacón exerceixi el lideratge de facto de Madrid estant, sense que ningú de la nova direcció digui ni ase ni bèstia. El PSC no només està perdent la batalla de la centralitat catalana amb CiU, sinó que s'encamina perillosament cap a la irrellevància, i no sembla que el seu primer secretari estigui en condicions de canviar aquesta inèrcia. Ja es pot afirmar que no hi ha hagut cap mena d' efecte Navarro ; el socialisme català ho fia tot a la recuperació del PSOE. S'obre una magnífica oportunitat per a ICV i ERC, dues formacions que, amb més o menys errors, mostren almenys un cert instint de supervivència.
