És un clàssic de Brussel·les això de dir que la Unió Europea s'ha anat fent a cop de crisi. I així estem. Enmig de dues crisis que ens han esquerdat econòmicament i políticament. Una profunda crisi financera que ens va confrontar amb les debilitats d'una unió monetària sense governança comuna i que, periòdicament, ha anat liquidant governs i economies d'algun històric estat de la cohesió. L'últim, Portugal.
Les revoltes al món àrab ens han revelat les febleses d'una realpolitik sense ètica i d'una UE sense visió comuna de quin ha de ser el seu paper global. Les dues crisis poden confluir ben aviat en l'horitzó si el preu dels recursos energètics continua pujant i castiga encara més les economies europees.
Estem en el moment de la feina bruta. En el d'arremangar-nos i parar el cop, sense ser probablement conscients de la transcendència de tot el que la Unió Europea ha anat aprovant en els últims mesos, forçada per les circumstàncies i després de penoses discussions.
Els caps d'estat i de govern de la UE han fet, aquesta setmana a Brussel·les, el pas més important cap a un futur govern econòmic de l'euro. S'ha acordat un fons de rescat estable i amb més recursos; un Pacte per l'Euro amb nous instruments de coordinació i un compromís per fomentar la competitivitat; més vigilància pressupostària, fins al punt que els governs accepten sotmetre a l'aprovació de Brussel·les els pressupostos nacionals abans de presentar-los als seus Parlaments. Potser és el moment de recordar on érem ara fa un any. Tenim tendència a deixar-nos arrossegar per com ha estat de dolorós el part de qualsevol pas endavant. L'acord arriba sempre quan sembla que ja no hi ha una altra alternativa i tothom està esgotat d'haver-lo lluitat tant. Sempre ens deixa un regust amargant. Però arriba, i es consolida.
La resposta pendent
La crisi al món àrab ha posat el dit a la nafra d'uns governs temorosos de cedir iniciativa política i renunciar als seus interessos nacionals enfront dels de la Unió. Però hi ha un cos diplomàtic europeu en construcció. Hi ha més recursos per a la política exterior europea, encara que els resultats siguin avui ostatges de la ineficàcia de qui els dirigeix. S'està creant una diplomàcia comuna i, el dia que Catherine Ashton plegui com a alta representant, els caps d'estat i de govern de la Unió hauran de recordar molt bé el cost d'escollir el perfil equivocat. Hi haurà d'haver més ambició i generositat política.
I aquí és on arribem a l'última de les crisis no resolta: la de lideratge. Qui mana en aquesta nova UE que s'està repensant en l'economia i com a actor global? Herman Van Rompuy, des de la seva discreció, ha anat consolidant la figura del president del Consell de la Unió. El possibilista Durão Barroso s'ha adonat finalment que aquest és el seu últim mandat a la Comissió i que la docilitat que ha demostrat fins ara ja no li garanteix cap reelecció. Ha arribat el moment de marcar el seu territori. Barroso s'ha convertit, en els últims mesos, en el defensor del mètode comunitari, aixecant la veu davant d'una Angela Merkel partidària d'aquesta Unió cada cop més intergovernamental. I cal comptar també amb aquest Parlament Europeu, dotat de més autoritat en el control polític i financer. No està tot perdut.
