Corredor mediterrani: una victòria de la societat civil valenciana
ValènciaL'anunci que el corredor mediterrani era un dels traçats inclosos en la xarxa prioritària de transports va ser celebrat per totes les administracions afectades i també pel president valencià, Alberto Fabra. La realitat és, però, que el PP valencià no va fer seva aquesta reivindicació fins fa molt poc, sobretot arran de la crisi econòmica. Però molt abans, des del 2003, ja s'havien mobilitzat els empresaris, les universitats i la societat civil.
Per al teixit empresarial valencià i català ha estat sempre una prioritat i són ells els veritables responsables que el corredor pugui arribar a ser una realitat abans del 2020. Per aquest motiu, l'alegria era màxima en el si de les organitzacions empresarials després de conèixer l'anunci. Per a les cambres de comerç del Mediterrani, simbolitza "l'èxit de la unitat empresarial, conduïda amb encert i representada de manera oportuna en tots els centres d'influència i decisió" i gràcies a ella Catalunya i el País Valencià "es convertiran en la porta sud d'Europa i incrementaran les seves possibilitats de competir amb la resta de mercats del continent". No obstant això, per a molts agents econòmics, com el president dels empresaris valencians, Vicente Boluda, el més complicat comença ara, ja que "el corredor només està dibuixat en un mapa i ara cal executar-ho, que és realment l'important".
No sols els empresaris senten com a seu l'èxit, ja que, com explica el coordinador de l'Institut Ignasi Vilallonga d'Economia i Empresa, Pau Caparrós, "la societat ha anat per davant dels polítics". Una mostra d'això és que el 2003 aquesta institució, que mira de fomentar les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià, ja va reivindicar el corredor com una infraestructura necessària per a la competitivitat d'aquests territoris. Però el treball més intens ha estat a partir del 2004, quan l'eix mediterrani va quedar exclòs de la Xarxa Transeuropea de Transports, fins al punt que han organitzat més d'un centenar de reunions amb empresaris i amb el suport de les cambres de comerç de tots els Països Catalans. "Els empresaris han estat els primers a comprendre la importància d'estar junts i fomentar les relacions entre els territoris de les dos vores de l'Ebre", explica Caparrós.
Indefinició dels polítics
La indefinició dels polítics en aquesta qüestió ha deixat el protagonisme -una mica oblidat aquests dies- a associacions com Ferrmed o el mateix Institut Vilallonga. Aquest últim ha estat la veu dels empresaris catalans i valencians a Brussel·les en participar en els debats i consultes públiques per a la revisió del Llibre Blanc del Transport, que és on s'estableixen les prioritats en aquesta matèria per a la Comissió Europea. "Des que es va iniciar aquest procés el 2007 nosaltres hem anat enviant informes, fruit del treball amb els empresaris, per avalar l'arc mediterrani com una zona de creixement econòmic important", assenyala Pau Caparrós. Conscient que gran part del que s'ha aconseguit és responsabilitat de l'empresariat, el coordinador de l'Institut Vilallonga s'estranya en veure com ara els partits polítics es reparteixen els mèrits.
El convenciment que Catalunya i el País Valencià havien de fer un front comú per exigir el corredor mediterrani té l'origen en el món acadèmic. En aquest sentit, els treballs del professor Josep Vicent Boira han estat decisius a l'hora de justificar la conveniència econòmica de la interacció entre tots dos territoris. "Per sobre de les diferències polítiques, catalans i valencians sempre han mantingut relacions econòmiques i s'han posat d'acord per defensar interessos comuns; i l'últim exemple és el del corredor", comenta Boira. Es tracta d'un èxit de la societat civil i empresarial que, a més, s'ha encarregat d'invertir l'ordre habitual i ha estat la responsable d'"indicar als polítics el camí que havien de seguir", afegeix.
Per a Boira "els polítics han estat els últims d'assabentar-se de la importància d'aquesta infraestructura" i assenyala la crisi com el punt d'inflexió. Sobretot des d'un punt de vista valencià, "la crisi va marcar la fi d'un creixement econòmic fictici i va escombrar la retòrica anticatalanista", i va contribuir, així, a la recuperació d'una economia exportadora i productiva "per la qual és necessari tenir relació amb els territoris veïns". Aquest fet hauria influït positivament en la millora de les relacions entre Catalunya i el País Valencià, també fomentada pels avanços teòrics que assenyalen a les euroregions com "la solució als límits de les comunitats autònomes i la ineficàcia dels estats".
Tal com assegura el secretari de l'Institut Ignasi Vilallonga, Eliseu Climent, la declaració de l'arc mediterrani com a eix prioritari "és un fet molt important", però recorda que es tracta tan sols "d'una batalla guanyada".
