"Puc fer més coses fora de la 'sincro', m'agradaria sortir-ne"

Gemma Mengual (Barcelona, 12 d'abril del 1977) ens atèn al restaurant japonès que acaba d'obrir a Sant Cugat (Sugoi), i fa l'entrevista sencera amb el Nil als braços donant-li el biberó de mig matí. Està feta una marassa. I li ha canviat tant la vida que té el cap fet un embolic. Li agradaria competir en els seus últims Jocs a Londres, però no s'imagina passar més de quatre hores sense el seu fill mentre s'entrena.

Ja havies previst l'opció de ser mare amb 33 anys?

Tenia clar que era el moment a partir dels 30 anys. A partir d'aquella edat vaig començar a pensar quin seria el millor moment per parar, i després del mundial de Roma, el vaig trobar. I va ser dit i fet! Has decidit si tornaràs a competir?

La meva idea és intentar tornar-hi, però encara m'he de mentalitzar i organitzar. Pensa que he estat més d'un any sense entrenar, i tot i que m'he anat movent, per tornar a la competició seriosa n'he d'estar ben segura. Ara, sí que em faria il·lusió tornar i poder dir que després d'haver sigut mare he tornat, i en el meu esport no és gaire comú.

I quan vas començar a dubtar?

Quan vaig deixar de competir va ser per tenir el Nil, però a mesura que s'apropava el part vaig començar a pensar que potser seria dur tornar-hi. I un cop va nèixer veig que és difícil organitzar-me, i no vull tenir-lo amb una cangur tot el dia, jo vull estar amb el nen perquè el fill és meu, i esclar, no ho sé. Però tot és possible.

I amb la teva edat, que és la mateixa que la meva, 33, no és molt feixuc pensar a tornar?

Fa por, i com dius, l'edat és l'edat. Encara que el cos té molta memòria i jo fa 25 anys que nado i la tècnica no es perd, però sí que el difícil és tornar-se a posar en forma, però me'n sento capaç.

I com a companya, des de fora, veient que ho estan fent molt bé l'Andreu Fuentes i l'Ona Carbonell, no tens el dilema de què vols fer? Si ara truques a la porta, què?

Amb les companyes d'equip, molt bé, al contrari, de fet em diuen sempre: "Quan tornaràs?" Però sí que és cert que totes volen anar als Jocs, i si jo torno hi haurà un lloc menys. Però encara no sé què faré...

Als Jocs de Sidney vas ser vuitena, a Atenes, quarta, a Pequín, segona, i a Londres...

Aaaaah! Estaria bé. És un somni, esclar. De fet, només que tornés a quedar segona ja seria una passada després d'haver sigut mare.

És que les russes són molt russes, encara. Què els donen de menjar?

A part que totes tenen un talent bastant bèstia, si aquí tenim 400 llicències, allà n'hi ha 10.000, i per nassos hi ha selecció natural. A banda que tenen una cultura diferent i des de ben petites ja tenen una base de fomació de dansa i gimnàstica que els va molt bé per a aquest esport. [El Nil es posa a plorar] Ai, les russes dolentes que van guanyar la mama [Li diu rient al nen].

I tens clar l'"i després, què"?

No gaire, d'entrenadora segur que no, a mi m'agraden més la part artística i les coreografies. Però penso que puc fer moltes altres coses fora de la sincronitzada, m'agradaria sortir una mica d'aquest món.

És un esport tan absorbent...

De fet, aquest any m'ha anat molt bé per desconnectar. El cert és que després del Mundial de Roma vaig pensar que estava farta de competir, i vaig arribar a dir: "Prou, no hi torno més". Però sabia que ho deia perquè estava molt cremada, llavors. En canvi, quan feia sis mesos que no nedava, ja ho trobava a faltar.

I amb el tema de la publicitat i els anuncis que has fet, com t'ho has pres, aprofitar el moment i fer calaix mentre duri o com un camí per explotar en el futur?

M'ha agradat la publicitat i he après moltes coses, i amb els anuncis que he fet m'he tret un sobresou, perquè només amb les beques és més just, tot i que una beca de medalla olímpica està força bé, la veritat. He pogut fer un calaixet i obrir aquest restaurant, i si en el futur em surten més coses, les faré, sempre que encaixin amb la meva manera de ser. No entraré mai en el joc de les exclusives de premsa rosa, això segur.

Han sigut molt pesats els paparazzi amb el naixement del Nil fins ara?

No excessivament. M'he trobat algun fotògraf aquí davant del restaurant algun cop, però amb mi sempre han sigut molt respectuosos i m'han preguntat si em podien fer fotos.

I és millor que t'ho preguntin que no pas que te les robin, com aquelles del topless a la platja.

També, allò va ser molt incòmode i em vaig emprenyar bastant, perquè si ho sé em poso més mona... [Riu]. No, de debò, em va molestar bastant.

Quantes vegades t'han dit pel carrer: "La meva filla està fent sincro per tu"?

Moltes, moltes, des de fa 5 anys és una passada. Quan em diuen que la seva filla té una foto meva penjada a l'habitació és increïble, que un esport que fa anys molta gent no sabia ni que existia i ara em reconeixen pel carrer! Quan jo anava a l'institut les meves amigues anaven de festa i jo m'havia de llevar d'hora per entrenar sincro , i em deien que era un bitxo raro ...