Esperanza Labrador "Els criminals de la dictadura argentina estan en llibertat"

Esperanza Labrador fa honor al seu nom. Des del 1976 busca el fill petit desaparegut en l'època més fosca de la dictadura argentina. El van detenir unes setmanes després que haguessin matat el seu marit, Víctor Labrador; el seu fill gran, Palmiro, i la seva jove, Edith. El periodista Jesús M. Santos ha recopilat les seves memòries ( Esperanza , Roca Editorial), que comencen quan el seu pare la va donar a una família després de la mort de la mare i 8 anys després la va tornar a buscar a Cuba, cosa que li va espatllar una infantesa feliç.

Com creu que es viurà aquest llibre a l'Argentina?

No sé si quan torni em dispararan un tret. Allò va ser un desastre, van matar milers de joves i molts encara estan desapareguts. A mi em va citar l'ambaixador espanyol per dir-me que marxés, que em buscaven, perquè insistia a trobar el meu fill. Van matar moltes mares que volien la veritat.

Els generals Galtieri i Videla han estat condemnats. En tenen prou?

No! No crec que els judicis a l'Argentina hagin servit de res: alguns van a la presó, però molts criminals de la dictadura argentina no. Quina confiança es pot tenir en aquesta justícia? En canvi, no tinc paraules per al jutge Garzón, perquè ens va ajudar a totes les mares de desapareguts argentins. Em sembla una injustícia que l'hagin inhabilitat.

Vostè mateixa es va enfrontar al general Galtieri.

Vaig estar dies i dies esperant que em rebés, fins que vaig dir que no marxaria si Galtieri no parlava amb mi. Em va dir: "La mort del seu marit va ser un error lamentable, però els seus fills eren montoneros ". "Doncs si tots eren com ells, visca els montoneros !", li vaig contestar. El vaig agafar per la solapa i li vaig cridar "Criminal, assassí!" A partir d'aleshores dormia vestida, perquè no volia que em matessin en pijama.

No va tenir por?

Si et maten els fills i el marit, ja no tens por per tu mateixa. Sempre he lamentat que no em matessin a mi també aquella nit. Els militars van venir a casa, ens van pegar, ens van robar i ens van dir que havien matat el Palmiro. El meu marit, el Víctor, va anar corrents a casa seva. Jo vaig acompanyar-lo, però em vaig desmaiar.

Vostè va recórrer al govern espanyol i a la mateixa casa reial.

Sí, si aleshores haguessin fet justícia, el Miguel Àngel ara estaria viu. Jo crec que hi estaven d'acord [amb el règim argentí], perquè no van fer res.

Acusen les mares dels desapareguts de voler reobrir les ferides.

Aquestes ferides no es tanquen mai. La veritat és un deute amb les víctimes, també les de la Guerra Civil Espanyola.