Josep Oliver: "De la crisi o en sortim alemanys o no ens en sortirem"

L'atur és el gran maldecap de l'economia catalana i espanyola, l'índex que els mercats internacionals vigilen molt de prop per decidir el seu grau de confiança en l'Estat. L'atur no disminuirà al conjunt d'Espanya si el creixement no passa del 2% o del 2,5%. Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), està considerat un economista poc procliu l'alarmisme, sempre més disposat a veure els elements positius. Oliver assegura, però, que la crisi obligarà tots els catalans a fer un canvi cultural i afirma, en reiterades ocasions, que de la crisi "o sortim alemanys o no ens en sortirem".

Les últimes dades de l'atur aparegudes aquesta setmana indiquen que ja hi ha a Catalunya 611.269 desocupats. En quin punt ens trobem, tenint en compte també l'última pujada dels tipus d'interès?

El que estem fent tots, des de l'àmbit públic i privat, és pair els excessos dels últims anys, excessos de deute privat i públic. En el món laboral, hem de recordar algunes xifres. A finals del 2007, hi havia 3,6 milions d'ocupats a Catalunya. Ara en tenim 3,2 milions. Hem perdut uns 450.000 ocupats. I, és veritat, entrem en una fase nova, amb tipus d'interès a l'alça, que ho dificultarà tot una mica més.

El creixement de l'economia en els pròxims anys podrà recuperar aquests llocs de treball?

En el tercer trimestre d'aquest any es crearan llocs de treball i tindrem un saldo positiu al final de l'any. Però l'economia catalana podrà crear cada any prop de 40 o 50.000 llocs de treball. I no recuperarem els nivells d'abans de la crisi. Fins a principis de la segona meitat d'aquesta dècada, cap al 2016, no tindrem la mateixa ocupació que teníem al 2007. És a dir, que podem trigar uns nou o deu anys.

Però es partia de nivells molt alts d'ocupació.

El que hem viscut ha estat un creixement enorme i, és veritat, amb nivells d'ocupació molt elevats: vuit homes de cada deu que volien treballar i set dones de cada deu estaven en el mercat laboral. El que ha passat és que s'ha enfonsat tot un sector, el de la construcció, amb 150.000 persones que ara difícilment es poden integrar al mercat laboral. El que ha passat també és que ha caigut la inversió en un 30% des del 2007. Ara comença a créixer, però la previsió és que no es recuperarà, fins al nivell del 2007, fins d'aquí a quatre o cinc anys.

I no pot haver-hi incentius públics per recuperar abans el ritme de creixement? Tot està en funció de la disciplina fiscal?

És que el que ha passat en els últims mesos amb l'euro és realment el més important i és en el que ens hem de centrar. Han emergit amb tota la força els desequilibris que l'euro ha generat. A Espanya, històricament, el dèficit exterior no passava mai del 3%. I quan ho feia, en moltes etapes de la història recent, es devaluava la pesseta i es tornava a començar. A Espanya, al llarg dels anys 2000, hem arribat al 12% del dèficit exterior, diners que hem demanat prestats per satisfer la demanda interna. I amb l'euro, la moneda no es pot devaluar. Així que l'ajust és imprescindible i serà dur. De fet, del que no som plenament conscients és que ha començat una nova era, la d'un altre euro.

Per què? Per les directrius que imposa Alemanya?

Sí, hi ha dos euros. El de França i Alemanya, i el de la perifèria europea, on el risc de reestructuració del deute, després dels rescats de Grècia, Irlanda i ara de Portugal, serà més alt. I el que ha canviat és la redefinició de les condicions amb les quals Alemanya decideix com ha de funcionar l'euro, perquè ara és el seu euro, tenint en compte que els alemanys mai van ser uns amants de la moneda europea. Encara ara el 60% dels alemanys, que és una barbaritat, hi estan en contra.

Espanya ho ha entès?

Espanya ho ha acabat entenent. Ha entrat en un petit cercle virtuós que els mercats han entès i que ha possibilitat que pràcticament Espanya no s'hagi assabentat del rescat de Portugal. Les mesures preses van en la bona direcció i ara es culminaran amb un cert ajust entre salaris i productivitat. I aquí voldria fer un esment sobre com s'han entès també els mercats. S'ha confós l'especulació amb la preocupació de l'inversor, que volia i vol garanties.

Ara anem pel bon camí, però s'ha reaccionat tard per part de tots, a Espanya i a Catalunya?

La convicció és que és la cancellera Merkel la que fa reaccionar tothom, entenent que Europa no és conscient de la nova situació. I provoca, ella mateixa, la crisi d'Irlanda amb la seva intervenció, en fer aquelles afirmacions en què defensava que, a partit del 2013, els inversors privats hauran d'assumir part del deute si s'aporten recursos per salvar algun membre de la UE. Merkel va creure, en aquell moment, que la perifèria no havia entès la magnitud del que estava passant. El que hem de pensar, tots, i crec que ja estem reaccionant, és que es tracta de la supervivència de l'euro i que si fracassa, no parlarem d'una crisi, sinó del fet que es perdrà tota una generació. El perill de perdre 30 anys.

Però la contenció fiscal no genera creixement; al revés.

Certament, des del punt de vista del creixement, la contenció fiscal del sector públic té un efecte contractiu. Però és necessari per reduir el deute. S'alentirà el creixement, però serà més sa. Espanya ha crescut en els últims anys per tres grans motius: pel crèdit, per la construcció i la immigració. I ja no podem seguir igual.

El govern de la Generalitat té ara un seriós problema amb l'Estat, un conflicte polític, perquè ha de fer un esforç enorme per complir els objectius de dèficit.

El govern espanyol complirà el seu objectiu del 6% de dèficit aquest any, sí o sí. Que ningú ho dubti, perquè està en joc la seva credibilitat, la que ha guanyat davant dels mercats. Ara, el Govern català té raó. Es pot comprometre a arribar al 1,1% de dèficit al 2013, com està fixat, però no pot arribar al 1,3% aquest any. Crec que ha d'haver-hi una mica de flexibilitat i que han d'arribar a un acord. L'ajust de la Generalitat és molt gran en alguns sectors, com el sanitari, i s'està deteriorant la qualitat a la qual s'havia arribat. Per això entenc, també, que no era el moment d'eliminar l'impost de successions, que suposa uns 150 milions aquest any i uns 100 milions d'euros l'any vinent. És la mateixa xifra que es vol reduir en altres sectors com l'universitari.

I l'esforç que està fent el govern espanyol?

El govern espanyol ha de complir els acords i pagar els 1.450 milions d'euros del fons de competitivitat que marca el nou model de finançament. Espero que ho reconsideri després de les eleccions del maig, perquè l'equilibri en la relació entre Catalunya i Espanya s'està deteriorant i és difícil de mantenir en aquests moments.

Com hem arribat a aquesta situació a Catalunya?

Respecte al dèficit, l'anterior Govern va frenar despesa, però el problema de veritat és la enorme caiguda dels ingressos. Tot ha canviat, i Catalunya ha de tornar als seus valors de sempre, els de l'esforç, la formació i el treball. La idea que hem de tenir clara és que o de la crisi sortim alemanys, a la seva manera, o no ens en sortirem.