La crítica europea va començar a estimar el cinema català el 1916
Ara que s'aplaudeix el film Pa negre , fora bo recordar que va haver-hi un temps en el cinema català, el de les seves beceroles, en què el pa fins i tot podia dur pernil. Fructuós Gelabert i Badiella (1874-1955) va quedar meravellat, el desembre del 1896, davant una exhibició del cinematògraf dels germans Lumière. L'impacte va ser tan gran que va decidir dedicar-se al cinema tot i la inexistència d'una indústria al voltant del nou giny tant a Catalunya com a Espanya.
Amb una càmera construïda per ell mateix, Fructuós Gelabert es va iniciar en els rodatges amb dos documentals: Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l'Espanya industrial , tots dos del 1897. Del mateix any és Baralla en un cafè , centrat en les pinyes entre dos amics pels favors d'una noia. Rodada a Sants, està considerada la primera pel·lícula de ficció realitzada a Espanya, a banda de ser la primitiva aportació del país al gènere dels mastegots. Malauradament, no s'ha conservat cap d'aquestes cintes.
Gelabert també va ser pioner en altres camps. El seu documental Visita de doña Cristina y don Alfonso XIII a Barcelona (1898) va significar la primera transacció cinematogràfica catalana a l'estranger en ser comprat per a la seva exhibició a tot el món per la productora francesa Pathé. També va construir els primers estudis de Barcelona (1908) i va provar d'incorporar so al cinema tot situant actors rere la pantalla perquè recitessin els diàlegs.
Però la sort se li va acabar amb la Primera Guerra Mundial, que va col·lapsar la indústria cinematogràfica europea perquè va interrompre la importació i exportació de pel·lícules. Després de ser reduït a fer feines d'operador de càmera, el 1928 va dirigir La puntaire , que va ser el seu punt... i final. La cinta va fracassar en estrenar-se als anys 30, quan el cinema mut ja era història. Empobrit, Gelabert va morir oblidat per tothom.
Més fortuna va tenir l'aragonès Segundo de Chomón Ruiz (1871-1929), establert a Barcelona el 1900 i inventor d'efectes especials. El 1905 va dirigir el seu film més cèlebre, El hotel eléctrico , la primera pel·lícula de la història que va usar el recurs de l'animació fotograma a fotograma i que plasmava un vell anhel humà: rascar-se la panxa, ja que les màquines ho feien tot. Contractat per la companyia Pathé, va treballar a França i a Itàlia i es va forjar un prestigi com a innovador tècnic. Va crear, el 1912, el primer sistema de filmació de tràveling en muntar el trípode de la càmera sobre unes rodetes i desplaçar-lo per unes vies, i va deixar la seva empremta en obres cabdals del cinema europeu, com la italiana Cabiria (1914), de Giovanni Pastrone, i la francesa Napoleó (1927), d'Abel Gance, en què va usar uns recursos que anunciaven els formats panoràmics del futur.
Pel·lícules porno per a Alfons XIII
D'acord amb el destí de bona part dels pioners del nou art, els germans Ricard (1882-1939) i Ramon (1890-1986) de Baños també van tastar el triomf i la decadència. Amos de la productora Royal Films, fundada el 1914, van assolir el cim amb les dues superproduccions més importants del cinema mut espanyol, La vida de Cristóbal Colón y el descubrimiento de América (1916) i Don Juan Tenorio (1922). La primera, coproduïda amb França, va costar l'aleshores colossal xifra de més d'un milió de pessetes, va requerir la construcció de les reproduccions de les tres caravel·les i va ser elogiada per la crítica europea de l'època.
Més barates i discretes van ser altres obres atribuïdes als Baños, com unes pel·lícules pornogràfiques ( El confesor , El ministro i Consultorio de señoras ) que Alfons XIII, afeccionat al gènere i al sexe extramatrimonial, els va encarregar mitjançant el comte de Romanones.
