Publicitat
Publicitat

ERC ha dilapidat un enorme cabal polític

2003-2011: crònica d'un procés d'autodestrucció

El cas d'Esquerra en el període 2003-2011 serà en el futur objecte de tesis doctorals que intentaran esbrinar les causes profundes de la davallada a l'infern d'una formació que va monopolitzar una part molt important dels debats públics (en una proporció molt superior al seu pes real) durant la primera dècada del segle XXI. Hi ha qui voldrà reduir-ho tot al pecat original del tripartit, però, al meu parer, els factors desencadenants han estat d'índole molt diversa.

El primer d'aquests factors estaria íntimament lligat a les raons de la seva eclosió electoral l'any 2003. Aquest va ser l'any que Esquerra va tocar sostre, amb un 16,4% dels vots a les eleccions nacionals i un 12,7% a les municipals. ERC apareixia llavors com una alenada d'aire fresc en un panorama amb pudor de resclosit dominat per la pugna CiU-PSC, el pols Pujol-Maragall. Puigcercós explica que ells van fer possible el pas d'una Catalunya en blanc i negre a una en colors. El problema és que l'excés de colors també niuava en la composició d'un electorat heterogeni, però que s'aplegava al voltant d'una idea molt simple: calia una sotragada en el mapa polític català, somoure els fonaments per infantar un nou ordre més valent i desacomplexat. Per uns això volia dir foragitar CiU i fer un govern d'esquerres, per altres fer un front nacional per avançar cap a la independència, per a altres era, simplement, tocar els nassos als majoritaris però sense mullar-se per cap d'ells. El problema és que van haver d'optar i convertir-se en un partit de cotxe oficial i corbata, i aquí van començar tots els problemes.

Per tota una generació de dirigents va ser com tocar el cel, i van donar per segur que la repartidora era sinònim de vots. Van oblidar que per acontentar un electorat tan heterogeni havien de bastir un discurs fort que els blindés de les andanades exteriors, que calia excel·lir en la gestió i, sobretot, calia que l'organització funcionés com un rellotge.

Però van fer justament el contrari. Van deixar que s'instal·lés la imatge que el tripartit només era la plasmació de la seva dèria anticonvergent, van descuidar la gestió i es van barallar entre ells, es van dividir en faccions irreconciliables basades en personalismes ridículs, es van escindir i es van convertir en la riota general. I així va ser com la mateixa generació que va fer possible l'eclosió va posar les bases per a la implosió. Van ser valents i audaços en els plantejaments, però van desaprofitar una oportunitat històrica, un cabal que certament no era fàcil d'administrar, però la política és així de cruel. I ara toca girar full.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT