Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Una cursa plana i sense líder

CursaQuan li demanen a Obama que repliqui als atacs dels candidats republicans, contesta amb malícia que fins que "l'últim concursant no abandoni l'illa" no respondrà a cap invectiva. Per al nord-americà del carrer, Gingrich, Romney i companyia són aquella colla que veu per la tele quan passa canals, drets darrere un faristol, atacant -se entre ells amb l'objectiu d'anar-se eliminant

Feia temps que una campanya per a la nominació presidencial no es presentava tan volàtil. A l'arrencada, els ulls de la premsa van posar-se en l'única dona, Michele Bachmann, però la congressista no va resultar "com Palin, però en llesta". Més enllà del seu mantra "Obama és president d'un sol mandat", no ha aconseguit col·locar cap altre missatge i, per a desgràcia del Tea Party, ara és quarta, amb sort.

Després va aparèixer el fenomen Cain, l'exdirector executiu de Pizzes Godfather, que va arribar a provocar tertúlies d'economistes analitzant la seva proposta de tarifa plana d'impostos "9-9-9", fins que van començar a aparèixer dones a qui havia assetjat i una amant amb qui feia tretze anys que tenia relacions ("però sense sexe", va dir Cain, una frase que s'ha convertit en l'acudit de l'any i en el final de la seva carrera política).

Les esperances dels més conservadors (i de les petrolieres) van quedar dipositades en el governador de Texas, Rick Perry. Però el dia que va estar un minut davant les càmeres intentant recordar quins eren els tres departaments que pensava eliminar, els votants no van necessitar ni un segon per eliminar-lo a ell.

Durant tot aquest temps, l'exgovernador de Massachusetts Mitt Romney va anar consolidant una imatge de candidat viable. Bona planta, bona veu, amb un discurs sense errors, parodiat com a avorrit al Saturday night life , procedent del sector privat (va dirigir els eficaços Jocs Olímpics d'Hivern de Salt Lake City el 2002) i capaç d'atreure el vot independent. Fins i tot el fet de pertànyer als mormons ja només era un problema per a la dreta ultrareligiosa. I Romney ha anat el primer fins que, arrencant des de molt enrere a les enquestes i en el temps, va reaparèixer Newt Gingrich. Seixanta-vuit anys, autor de la revolució conservadora del 1994 del Contracte amb Amèrica que va acabar amb 40 anys de majoria demòcrata a la Cambra de Representants i que li va valer el càrrec de speaker i el reconeixement de persona de l'any de la revista Time el 95. És l'aspirant amb més experiència a Washington, el més culte, i un polític amb la pell més gruixuda que un elefant. Aquesta setmana la gens menyspreable enquesta del Wall Street Journal i la NBC el fa líder nacional amb un 40% de preferència, davant Romney amb un 23%.

A tres setmanes de les eleccions d'Iowa, ningú s'explica gaire la causa de l'ascens de Gingrich. Les seves dots oratòries i la rapidesa de la seves contrarèpliques el fan lluir als debats. Però no ho té guanyat, perquè al marge de la seva tempestuosa trajectòria sentimental i la seva afició a les joies de Tiffany's, Gingrich està considerat un insider , un polític de Washington de tota la vida en el pitjor sentit de l'expressió, que s'ha embutxacat 1,6 milions de dòlars fent de lobista. En un moment en què el Tea Party ha imposat la idea de la renovació, Gingrich és una carta gastada. A Iowa, Romney encara li passa al davant en intenció de vot.

Romney és qui ha fet una cursa més estable, però encara ha de demostrar que és un veritable conservador. Els seus equilibris ideològics queden ben reflectits en aquesta frase pronunciada al debat de dijous: "No crec en la discriminació de la gent per raó de la seva orientació sexual, però estic en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe". El 3 de gener, al caucus d'Iowa, començarem a saber el veritable pes popular de cada candidat.

¿A què ha sonat el bàndol republicà en els 13 debats celebrats des del maig? A confiança absoluta en la mà invisible del mercat per crear llocs de treball i a rebuig frontal del paper de l'estat en la vida pública. Ha fet olor de naftalina d'Estats Units-Imperi per al Segle XXI. Com passa en altres latituds, els votants republicans hauran de triar el candidat menys dolent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT