La dècada de la confusió total

ESCENA 1: EL PATRIOTA

Ahir a la tarda, Zona Zero, Manhattan. Som molts més periodistes que persones. Hi ha més turistes que novaiorquesos. I hi ha molts més novaiorquesos silenciosos que homes disfressats de patriota amb una portada de diari venjativa enganxada en una bandera enorme. Resultat? Les teles fan cua per entrevistar l'home de la portada venjativa, que recita el que els mitjans intuïm que la gent vol sentir, i ja hem resolt un dia en què hi havia més gent buscant la notícia al forat de les Torres Bessones que no pas notícia, en aquest forat que fa deu anys sí que va ser La Notícia.

ESCENA 2: LA MESQUITA

L'estiu passat va esclatar la polèmica de si feien una mesquita a la Zona Zero. Les cadenes del Tea Party hi van sucar pa, i el debat va ser altament inflamable. Vaig anar a la Zona Zero i vaig trobar-me un home, un sol home, amb una pancarta ben grossa en contra de la mesquita. Tenia set càmeres fent cua de forma ordenada per entrevistar-lo. A la nit vaig fer zàping i el vaig veure triomfar a totes les teles. No dic que no hi hagués gent que pensés el mateix. Però el món de les imatges necessita una representació explícita, gairebé una caricatura. I la troba. O la construeix.

ESCENA 3: LA PROCESSÓ VA PER DINS

Ahir al migdia tots arribàvem a l'aeroport Kennedy presagiant els controls més rigorosos. I mai havia passat un control tan ràpid. Vaig dir al taxista que ho veia tot molt tranquil, per haver passat el que havia passat. Em va dir que no. "De tranquil res, hi ha gent massa contenta i gent massa enfadada". Volia dir interiorment, perquè a Nova York la processó anava per dins. Tothom sabia que no era un dia tranquil, però la gent té massa feina per anar-ho expressant en públic. Només turistes, patriotes mediàtics i periodistes buscàvem l'escena. Després de l'atemptat vam elogiar que la gent de seguida fes vida normal i agafés el metro. Hi tinc amics que em deien que agafaven el metro perquè la majoria de gent no té cap altra alternativa, i feien vida normal perquè calia anar a treballar. És gent que va tirant, com ho farà aquesta setmana, deixant que la processó de la por i la de l'alegria vagin per dins.

ESCENA 4: SENSE TORRES

Vaig viure dos anys a la Nova York de les Torres Bessones que tenien un tapís de Miró al hall , i em vaig acostumar a buscar amb la mirada ben amunt les dues Torres sempre que sortia del metro, per saber on era el nord i el sud. Cada cop que hi torno les continuo buscant, i quan m'adono que ja no hi són entenc el forat que han deixat en la gent amb la mateixa tristesa que sents quan sense adonar-te'n pares el plat a taula per algú que ja no hi és. Ahir em vaig despertar d'hora per agafar un vol cap a Nova York, i quan vaig llegir que havien mort Bin Laden vaig entendre que aquest viatge de feina seria un viatge de més feina i d'una feina diferent. A aquesta ciutat que m'estimo, la que va saber convertir en herois els bombers que es jugaven la vida per salvar-ne, ahirli venien com a victòria la mort de l'home que es va emportar tantes vides. Un cop celebrada, miraves amunt i les Torres continuaven absents com les vides que va enterrar, i a la pregunta, complexíssima, de si un cop mort Bin Laden el món seria més segur, la resposta era simple: risc de més atemptats. Vam tancar la dècada Bin Laden conscients que n'obríem una altra en què el dolent de la caricatura ha mort, finalment, però la ira s'ha quedat. I també la confusió, les teories conspiratòries, i l'humor: la pregunta que més gent es feia ahir és si ja podrem tornar a portar sabó a les maletes. Conviu la gent que creu que Bin Laden és un invent de la CIA amb la que creurà que encara és viu. Què ens ha de sorprendre si pocs dies abans de matar Osama, el president Obama encara havia de demostrar que era qui diu que és?

Els bombers de Nova York van ser un dels col·lectius que van patir més l'atemptat de l'11-S. Ahir a la nit també celebraven el gran cop a Al-Qaida a Times Square.