Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA MACROECONÒMICA

Abans de la crisi Espanya va perdre una ocasió històrica per aprofitar la ingent entrada de diners i millorar la productivitat de l'economia

La dècada malgastada

Espanya s'encamina probablement cap a una dècada perduda. Aquest estiu es complirà el tercer aniversari de la crisi econòmica que, segons la majoria dels experts, encara trigarà uns anys més a desaparèixer completament. 2015, 2016 o 2017 podrien ser els anys de la recuperació definitiva. Mentre això no arribi, Espanya seguirà lamentant haver desaprofitat una de les èpoques més daurades de la seva economia: la dècada malgastada.

L'entrada d'Espanya a la zona euro va ser una oportunitat sense precedents que va concedir una estabilitat econòmica desconeguda fins aleshores i, al mateix temps, l'accés il·limitat als diners dels altres països comunitaris. Aquesta situació s'explica perfectament al llibre Historia económica de la España contemporánea , escrit pels professors de la UPF Xavier Tafunell i Albert Carreras (aquest últim és el secretari d'Economia i Finances de la Generalitat des de l'arribada d'Andreu Mas-Colell a la conselleria). El llibre explica que aquestes condicions extraordinàries van actuar "com un fàrmac dopant" per al creixement econòmic. Les peticions de diners es van tornar "insaciables" i, entre el 1998 i el 2007, els crèdits bancaris es van quadruplicar. "Creixíem a través dels préstecs, però no a través de l'estalvi", confirma Josep Sayeras, professor d'economia d'Esade.

Tot això va provocar la situació descrita al gràfic que encapçala aquesta pàgina: la balança de pagaments per compte corrent (que registra les operacions d'un país amb la resta del món) acumulava un saldo negatiu mai vist a la història contemporània de l'Estat. I això malgrat que Espanya ha sigut, tradicionalment, una economia propensa a tenir dèficit amb l'exterior.

"L'endeutament no va servir per generar productivitat", va lamentar Albert Carreras recentment en una conferència. "En el passat, en èpoques com la Revolució Industrial havíem utilitzat l'endeutament per fer ferrocarrils o comprar maquinària, però ara no hem invertit ni en capital físic ni en capital humà", va explicar Carreras. L'actual secretari d'Economia de la Generalitat va concloure que, simplement "ens hem gastat" tots els diners a què vam tenir accés sense obtenir-ne cap fruit a llarg termini.

En comptes d'utilitzar un entorn tan favorable per fer inversions productives (centres d'investigació puntera, maquinària de valor afegit, creació d'empreses, etc.) tant els ciutadans com les empreses van preferir utilitzar la riuada de diners per fer "inversions poc productives, com la construcció d'habitatges o certes infraestructures i equipaments de dubtosa rendibilitat social", segons explica el llibre.

"La majoria d'empreses, atretes per l'enorme revalorització immobiliària no residencial, es van sentir temptades per aquest tipus d'inversió". Les inversions en béns d'equip (maquinària) van créixer a un ritme anual del 5,6%, lluny de les quotes registrades en èpoques similars del passat.

La crisi del deute

El deute públic espanyol és elevat (60% del PIB), però força més baix que el d'altres grans potències com Alemanya (80%), França (81%) i Itàlia (119%). El gran problema d'Espanya és el deute privat, és a dir, els diners que deuen els ciutadans i les empreses. El deute privat espanyol és del 300% i, per tant, quintuplica el deute públic. Una vegada més, si aquest deute s'hagués traduït en inversions de qualitat almenys hauria servit d'alguna cosa. Però, majoritàriament, tant els ciutadans com les empreses van destinar els diners a inversions de poc valor afegit. Principalment, pisos.

En aquest context, l'esclat de la crisi ha tingut conseqüències de magnitud històrica. El 2009 l'economia espanyola va caure un 3,6% (la principal davallada des de la dècada de 1940) i el dèficit va arribar a l'11,2% (un nivell rècord mai registrat). Aquestes dades han provocat que ara es dubti sobre la solvència de l'economia espanyola i, per aquest motiu, ni l'Estat, ni les empreses, ni les famílies poden accedir al crèdit amb la facilitat amb què ho feien abans.

Ja fa gairebé tres anys que arrosseguem aquesta factura i encara queda temps perquè acabem de pagar-la. "Ens vam comportar com si fóssim nous rics", sentencia Sayeras. Primer vam malgastar una dècada qui sap si irrepetible i ara ens trobem enmig d'una dècada perduda. En total, vint anys desaprofitats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT