Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

La decència és possible

Negocis amb el sud Les revoltes al món àrab ens interroguen sobre les dictadures, però també sobre les amistats occidentals d'aquestes dictadures i una determinada manera d'entendre els negocis i la política amb els països del sud. Fer negocis amb aquests països i que el benefici sigui mutu és possible, fins i tot amb el petroli

Els canvis que s'albiren a partir de les revoltes al món àrab ens obliguen a plantejar no només noves relacions polítiques per al segle XXI, sinó també unes relacions econòmiques diferents amb els països pobres. Sobre la política, és evident què no pot continuar. Si som demòcrates, la democràcia ha de ser per a tothom. De manera que la convivència entre democràcies i dictadures s'hauria d'acabar.

Pel que fa a l'economia, domina un pensament retorçat segons el qual els negocis amb els països del sud son necessàriament bruts. Tractar amb dictadors, corrompre governs, deixar que les poblacions es morin de gana i que no tinguin accés a les serves riqueses naturals és, argumenta aquesta doctrina, qüestió de supervivència. La societat industrial necessita una sèrie de productes que ja no es troben al seu territori i els ha d'anar a buscar a fora si no vol que es bloquegi la seva economia. El petroli, evidentment, és l'estrella d'aquests productes.

La pregunta que ens hem de fer és si no hi ha una altra manera de fer negocis amb els països del sud. Si la decència és incompatible amb el lliure mercat i la democràcia global amb el capitalisme. O si el que volem per al futur és l'apocalíptic paisatge que dibuixa J.M. Coetzee en el seu corprenedor llibre Esperant els bàrbars .

La prova del Txad
Fa uns anys vaig viatjar al Txad per veure precisament un projecte pilot d'explotació de petroli en què l'inversor -la companyia nord americana ExxonMobil- va acordar amb el govern del país i amb el Banc Mundial que el benefici del petroli que guanyarien els txadians s'havia d'invertir en la lluita contra la pobresa. Això no volia dir que l'inversor, la petrolera, guanyava menys diners, ja que l'acord preveia uns ingressos del 80% del benefici. El que passava, però, és que els diners que quedaven al país en comptes d'anar directament a la corrupció, s'havien de fer servir per a la millora de la vida de la societat.

Per tal de vetllar per aquest acord, es va crear una comissió de control internacional i una comissió de la societat civil, amb presència de les institucions -incloent-hi els dirigents religiosos- i les organitzacions populars. La comissió de la societat civil proposava un programa d'inversions en sectors prioritaris com l'educació o la salut, i la comissió internacional deixava anar els diners ingressats en un compte de Londres a mesura que els projectes tiraven endavant. Fins i tot es va estipular una borsa d'estalvi per a les generacions futures, diners que servirien per afrontar els moments de crisi en el cas que baixés la producció de petroli. Tot i ser una part petita del total del benefici, els diners que quedaven al país significaven una quantitat mai vista. Així doncs, l'inversor guanyava -i molt-, però la població també se'n beneficiava.

La guerra de Darfur va frustrar aquesta experiència el dia que el president Déby va robar els diners per comprar armes -en nom de "l'interès nacional"-. La comunitat internacional va protestar una mica -no gaire- i la companyia va preferir no perdre el negoci i acceptar el model tradicional de seguir tractant amb el dictador amic, un home que ja ha renovat la Constitució del país per tal d'eternitzar-se en el poder.

I Guinea?

Imaginem-nos la possibilitat de fer un projecte similar a Guinea Equatorial: l'inversor guanya, però en comptes de fer negocis amb l'Obiang en fa amb un país sobirà, que respecta les lleis. El petroli arriba igualment a Espanya i l'únic que pot passar és que s'hagi d'acordar un benefici just per a tothom. D'aquesta manera, guanya l'inversor, guanya el país que necessita el que no és seu, i guanya el poble de Guinea.

Amb els diners del petroli, milers de milions de dòlars, els guineans podrien transformar completament un dels indrets més pobres del planeta. I també podrien ajudar els seus veïns i aquells que ho necessitin. ¿No és engrescador pensar en la possibilitat d'una societat lliure, amb escoles, amb llibertat, que pot educar la seva gent per planificar i dirigir el futur? Ni tan sols caldria que fóssim generosos, n'hi hauria prou de ser decents.

Accés a les riqueses
La lluita per l'accés a les riqueses pròpies no és un camí fàcil per als països pobres. Ni tenen la tecnologia necessària per explotar-los, ni disposen dels diners que exigeixen aquesta mena d'inversions. En el cas del petroli al món àrab no ha estat fàcil escurçar la tradicional mala relació entre el benefici de l'inversor i el benefici que s'emporta el país que té els recursos. Hi ha un llibre molt recomanable aquests dies, Los árabes , d'Eugene Rogan, on s'explica com, des que es va trobar petroli als països del Golf, els inversors -anglesos i nord-americans, principalment-, van gaudir quatre dècades de la producció i comercialització dels hidrocarburs sense cap trava. No va ser fins als anys setanta que els àrabs van començar a tenir-ne un cert control. El 1950 el consorci Armaco guanyava a l'Aràbia Saudita tres vegades més que el mateix govern. I a l'hora de pagar impostos pagava més al govern nord-americà que als mateixos saudites.

És veritat que al començament de les extraccions els governs àrabs esperaven els beneficis asseguts tranquil·lament tocant-se la nàpia. A part de no arriscar-hi res tenien la barra de no revertir ni un dòlar en la població. Però també és veritat que el govern nord-americà guanyava encara més que els mateixos saudites i tampoc feia res de res i es limitava a cobrar impostos.

Tot això va anar canviant. I ha de continuar canviant. Demà, potser, li tocarà a l'Àfrica negra.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT