30/03/2012

La democràcia és possible

3 min
Celebracions a Dakar pel triomf de l'opositor Machy Sall a les presidencials de diumenge.

La crònica africana presenta aquests dies dues notícies molt positives. La primera és la normalitat democràtica amb què s'ha produït el relleu del president Wade al Senegal, després d'haver estat àmpliament derrotat a la segona volta de les eleccions presidencials. La segona notícia que ens hauria de fer sentir optimistes -sempre amb moderació i prudència preventiva- és el fet que el partit islamista Ennahda, que domina l'Assemblea Nacional a Tunísia, hagi anunciat que no donarà suport a un canvi constitucional que incorpori l'aplicació de la xaria (llei islàmica). És una mesura que demanaven els sectors més radicals del mateix partit i que reclama amb força rebombori i una gran atenció internacional la minoria salafista.

El cas del Senegal feia patir perquè el president Wade va decidir presentar-se a unes terceres eleccions, malgrat que ell mateix havia declarat el 2007 que ja n'hi havia prou amb dos mandats, tal com marcava la llei. Wade, que ja té 85 anys, va provocar amb la seva decisió una gran protesta popular. La societat senegalesa, que té una gran cultura política i estima el debat i la llibertat, va veure en la maniobra de Wade la voluntat de convertir el govern del país en una mena de dinastia. Es podia interpretar que la família del mateix president -especialment el seu fill Karin, "l'hereu"- i els seus amics i fidels més propers es disposaven a eternitzar-se en el poder.

El pes de la Primavera Àrab

La deriva d'un sistema democràtic en una dinastia familiar no és, desgraciadament, un fet inusual a l'Àfrica, i els senegalesos es van mobilitzar per tal d'evitar-ho. Aquesta reacció popular va coincidir, a més, amb els vents de les revoltes àrabs i els moviments d' indignats , que, al Senegal, van tenir un enorme predicament a través del moviment Y en marre [N'estem farts], encapçalat pels joves. També la societat civil i alguns grups polítics de l'oposició van decidir unir-se al Moviment 23 de Juny.

Les protestes populars van tenir episodis de violència, amb una desena de morts i més de 150 ferits. Es va arribar a témer que la decisió de Wade podia arrossegar el país a la violència en el cas que guanyés les eleccions o, com molts pensaven, trobés la manera de guanyar-les sense haver-les guanyat realment. Però no ha estat així. Wade ha pagat amb una gran derrota la seva gosadia, la prepotència de pensar que la responsabilitat de governar que se li va atorgar amb entusiasme el 2000 era una coronació de per vida.

Davant dels fets consumats, en comptes d'agafar el fusell ha corregit, ha acceptat la derrota i ha felicitat el vencedor, Machy Sall. Ho va fer després de pronunciar unes paraules que l'honoren: "No faré menys del que va fer Diouf", va dir. Diouf va ser l'home que va felicitar Wade quan el va derrocar el 2000. Amb aquestes paraules, doncs, Wade recobra la tradició de la democràcia, recupera l'encaixada de mà que ha de lligar el perdedor amb el guanyador perquè no es trenqui el fràgil fil que dóna continuïtat a la democràcia amb l'alternança en l'exercici de governar.

El repte de tenir identitat pròpia

Finalment, a Tunísia, on s'esperen eleccions per al 2013, les coses no seran fàcils. Les complicitats entre la dictadura i les seves amistats occidentals han deixat una gran amargor. El repte d'aconseguir una democràcia amb una identitat àrab demana també que des dels països rics es faciliti aquest encaix i s'accepti que es pot ser musulmà i democràtic. I que tampoc s'ofegui l'economia per ofegar-ne la sobirania, sempre més molesta que els dictadors amics.

Tant les pressions internes per fer un gir fonamentalista com les pressions externes en contra de la sobirania del país es preveuen com les dues grans dificultats perquè l'experiència de la revolta per la llibertat se'n surti.

stats