The New York Times / Kikla (Líbia)Ahmad Harari, un rebel libi que lluita per enderrocar el règim del coronel Muammar al-Gaddafi, explica com va estar a punt de morir la setmana passada, a la localitat de Qawalish, a les àrides terres de l'oest libi. El jove formava part d'un petit grup de combatents que defensava una posició quan diverses unitats de les tropes gaddafistes van atacar-los. Harari explica que tenia només divuit cartutxos per al seu fusell. Més o menys la mateixa quantitat de què disposaven la resta d'homes del seu grup. Al cap de pocs minuts, va arrencar a córrer. "Tot el grup vam quedar-nos de seguida sense bales i vam mirar d'escapar-nos", recorda. "Un de nosaltres va ser capturat, assassinat i mutilat. La resta vam poder fugir".
Al mateix temps que s'han assegurat el control d'alguns enclavaments claus de l'oest del país, l'escassetat de municions al front s'està convertint en un dels punts dèbils de la causa rebel. L'absència de coordinació -fins i tot en un tema tan bàsic com assegurar que les bales arribin a primera línia de foc- està debilitant la rebel·lió.
Just quan fa sis mesos de l'inici de l'aixecament contra Gaddafi, els enfrontaments tenen lloc en dos escenaris. D'una banda, el desert; de l'altra, les muntanyes, on la rebel·lió s'organitza en petits grups. Aquestes columnes -que solen portar el nom de les ciutats d'on provenen els seus integrants- han demostrat àmpliament l'afany de lluita i la predisposició que tenen per fer causa comuna amb qualsevol que els pugui ajudar a fer fora Gaddafi. Però amb això no n'hi ha hagut prou.
Malgrat que tenen bona predisposició, la coordinació entre els rebels no està gaire ben desenvolupada. Com tampoc funciona el repartiment del suport logístic que reben dels comandaments i de l'ajuda que els arriba de l'estranger. Mentre a l'est libi les autoritats insurgents parlen de fornir un exèrcit nacional rebel, aquí a l'oest la desorganització fa que la consecució d'aquest propòsit quedi molt llunyana.
Forces desestructurades
Les entrevistes fetes a diversos rebels dibuixen el perfil d'una guerrilla que té molt més de club d'amics que de força militar estructurada. Les diferents columnes comparteixen objectius però alhora es veuen debilitades per les rivalitats locals. Les ordres dels comandaments regionals -fins i tot les que prohibeixen els saquejos- no sempre s'acaten. I sovint, la informació no circula com caldria per la cadena de comandament.
Molts combatents sospiten que alguns dels seus companys i comandaments acaparen munició i armes, i retenen subministres essencials. A aquesta mala gestió logística, s'hi suma la desorganització entre els diferents grups de combatents en el camp de batalla. Cadascú actua segons la pròpia voluntat i els comandaments d'alt rang -molts dels quals, exoficials de les forces gaddafistes- segueixen massa enrere, lluny del perill i del front.
Entre aquests exoficials n'hi ha que han declinat participar en els combats, segons expliquen alguns rebels. De manera que el principal valor d'aquests desertors és la seva significació política, no la manera com influeixen en la direcció d'una guerrilla que avança, amb penes i treballs i sovint de manera massa rudimentària, poble a poble.
A part de la mala organització, l'altre punt dèbil dels rebels és la composició de les files. Les columnes de les muntanyes són molt heterogènies, no fan distinció de classe, ètnia ni tribu, per la qual cosa al front hi acaben lluitant braç a braç estudiants i professors universitaris, obrers, comptables i enginyers. I molt pocs afirmen que han tingut alguna experiència militar prèvia.
Tenint en compte les circumstàncies, doncs, l'avanç bèl·lic dels rebels ha estat remarcable. Van començar la guerra contra les tropes regulars amb poquíssims mitjans, però amb afany i el suport -sobretot aeri- de l'OTAN planten cara a les forces gaddafistes.
