El món àrab lluita contra la dictadura. Els Estats Units i Europa encara han de superar la divisió interna que els escanya

The New York TimesLa veritat, però no tota

Dilluns passat, Kishore Mahbubani, un diplomàtic de Singapur ja jubilat, va publicar al Financial Times un provocador article que començava així: "Els dictadors cauen. Les democràcies trontollen. ¿Una coincidència curiosa? ¿O potser és símptoma que alguna cosa fonamental ha canviat en la història de la humanitat? Crec que sí. ¿Com sobreviuen els dictadors? Diuen mentides. Muammar al-Gaddafi és un dels pitjors mentiders de tots els temps. Però aleshores una cosa tan senzilla com el telèfon mòbil va fer possible que la gent es comuniqués. La veritat es va difondre àmpliament i va esborrar totes les mentides que el Coronel havia escampat a través de les ones. Aleshores, per què al mateix temps trontollen les democràcies? La resposta és ben senzilla: les democràcies també han dit mentides."

Mahbubani assenyalava que "el projecte de l'eurozona es va crear a partir d'una gran mentida": que els països podrien tenir una unió monetària i alhora independència fiscal sense dolor. Mentrestant, als Estats Units, afirma Mahbubani, "no hi ha líders que s'atreveixin a dir la veritat". I afegeix: "Tot el que diuen es basa en l'il·lusori pressupòsit que la recuperació és a tocar. Diuen implícitament que aquesta és una recessió normal. Però no ho és. No hi haurà una solució indolora. Caldrà un sacrifici, i el poble nord-americà ho sap. Però no hi ha ni un sol polític nord-americà que s'atreveixi a pronunciar la paraula sacrifici . Les veritats doloroses no es poden dir".

¿Podeu recordar l'última vegada que un líder nacional ens va mirar als ulls i ens va dir que no hi ha una solució fàcil per als nostres problemes més greus; que ens hem ficat en aquest embolic perquè hem viscut massa bé o perquè hem estat obsessionats amb la ideologia durant més de dues dècades, i que els pròxims cinc anys ens haurem d'arremangar i acceptar potser un nivell de vida més baix?

En la meva opinió, això és el més important que cal dir en l'aniversari de l'11 de Setembre i mentre el president Barack Obama centra el seu discurs en la creació de llocs de treball. Al cap i a la fi, totes dues coses estan entrellaçades. Per què ha estat aquesta una dècada perduda? La resposta la trobarem si fem una simple comparació: de quina manera van utilitzar la Guerra Freda Dwight Eisenhower i els seus successors i de quina manera va utilitzar George W. Bush l'11 de Setembre. La diferència fonamental és la següent: Eisenhower va utilitzar la Guerra Freda i l'amenaça de Rússia com una raó i una motivació per fer coses importants i difícils, per contribuir a la consolidació de la nostra nació: des de la construcció d'autopistes fins a l'arribada de l'home a la Lluna.

George W. Bush ha fet el contrari. Va fer servir l'11 de Setembre com una excusa per rebaixar els impostos, iniciar dues guerres que -per primera vegada en la nostra història- no s'han pagat amb un augment d'impostos i dissenyar una costosa reforma del programa d'assistència sanitària per a majors de 65 anys. I en lloc de demanar-nos a cadascun de nosaltres que féssim alguna aportació per finançar la guerra, la va externalitzar i va contractar la meitat de l'1 per cent del poble nord-americà. I la resta, apa, a divertir-se.

Tinc la fervent esperança que dijous Obama donarà exemple i ens dirà la crua veritat sense embuts, a pares i fills. President, encara que sigui només una vegada, comencem el debat dient la veritat.

Les revoltes àrabs: la democràcia no s'exporta a cop de guerra

En només nou mesos les revoltes al Pròxim Orient i el Magrib han acabat amb tres dictadors que han governat durant dècades amb mà de ferro: Ben Ali a Tunísia i Mubàrak a Egipte han caigut amb alçaments de masses pacífics i a Líbia el règim de Gaddafi s'ha esfondrat després d'una guerra civil amb intervenció de l'OTAN. A Síria i el Iemen els règims malden per aturar la revolta, mentre que països com el Marroc o Algèria prometen reformes per evitar el contagi abans que sigui massa tard. El dispositiu de control regional (que comptava amb el vistiplau dels Estats Units i les potències europees) s'esquerda, en una zona del planeta que té un enorme pes estratègic.

Les revoltes són una resposta imprevista a les principals contradiccions de la dècada que es va obrir amb l'11-S. Els moviments populars en reclam de democràcia, llibertat i dignitat han endegat un procés intern i genuí que s'ha demostrat molt més potent que l'intervencionisme de George W. Bush i el terrorisme d'Al-Qaida.

Un camí llarg però irreversible

Però el camí cap a la democràcia no és fàcil i mentre que la revolta a Síria continua ofegada en sang, a Tunísia i Egipte, on el canvi va ser més fàcil, encara s'hauran de fer minirevolucions per assegurar transicions amb garanties. La Primavera Àrab tindrà estius, hiverns i tardors, i caldrà esperar no mesos, sinó dècades, per mesurar-ne l'abast.

Malgrat les dificultats, ja han canviat massa coses perquè la història faci marxa enrere o es tanqui amb falses promeses de canvi. Com resumia fa unes setmanes Marwan Muasher, de l'Institut Carnegie, al diari nord-americà Politico , "no només s'ha trencat la barrera de la por: també s'ha escombrat el sentiment d'impotència".