Crònica 20/12/2011

Josep Ramoneda: "El nou director haurà de prendre decisions complicades"

Marçal Sintes "No el conec prou, no en tinc una opinió formada" Retallada "Si no es vigila, hi ha el perill que es produeixi una desproporció entre estructura i activitat"

Ignasi Aragay
3 min
Josep Ramoneda ahir al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Després de 22 anys dirigint el CCCB, el filòsof Josep Ramoneda (Cervera, 1949) plega. La Diputació de Barcelona no l'ha renovat. Deixa"el petit Pompidou català" que va somiar Pasqual Maragall amb un envejable prestigi internacional i un fort arrelament en la cultura urbana barcelonina. Ramoneda no ho diu, però hauria volgut un relleu més ordenat i es mostra lacònic sobre qui en serà el nou director.

Què li sembla el nomenament de Marçal Sintes?

No el conec prou, no en tinc una opinió formada. Li desitjo que, pel bé del CCCB, ho faci el millor possible.

Hauria calgut un concurs?

Un concurs ha de tenir credibilitat. Si és un simulacre per posar algú que ja estava decidit no cal.

Sintes tindrà menys pressupost i haurà de retallar.

Quan hi ha hagut posicionaments demanant que no es retalli en cultura, he dit que això seria un gremialisme ridícul. En un moment de dificultats s'ha d'intentar fer el mateix amb menys diners. Aquest és el repte. El nou director tindrà un pressupost sensiblement inferior, haurà de prendre decisions complicades. El meu criteri seria intentar defensar el cos bàsic que expressa el sentit del CCCB.

Qui no haurà de retallar és Rajoy. El govern espanyol mai ha apostat pel CCCB.

No. El ministeri va arribar a entrar al consorci, però no va complir.

Encara pitjor.

Semprún es va comprometre amb un document signat a fer una aportació de 1.000 milions de pessetes a les obres. Arran d'això, es va fer una adaptació dels estatuts del consorci perquè el ministeri de Cultura s'hi incorporés. El següent ministre, Jordi Solé Tura, va acceptar la incorporació i va fer unes aportacions econòmiques anuals, molt lluny del pactat, però aportacions al capdavall, i amb voluntat d'implicació. Quan va arribar la ministra Carmen Alborch, van decidir, ella i especialment el seu subsecretari, Enrique Linde Paniagua, que no havien estat mai al consorci. I aquí es va acabar la relació. Es van tornar a canviar els estatuts.

Increïble.

Llavors em va semblar d'una lleugeresa extraordinària. Avui, francament, ja no ens hi fan gaire falta.

Quin és el cos bàsic a què es referia, el que s'hauria de preservar?

El més positiu: haver creat una xarxa cultural amb molts cercles concèntrics: molta gent d'aquí i de fora manté un vincle amb el CCCB.

Què més?

En tractar-se d'un centre amb la voluntat de crear un nou model, sense referents clars ni col·lecció pròpia, hi havia la necessitat de pedalar permanentment, d'inventar-se cada dia. I crec que ho hem sabut anar fent, trobant en cada moment un eix, l'últim dels quals és el CCCB Lab, que avui ens fa tan forts a la xarxa. I després hi ha tres elements claus: la cultura urbana com a perfil; la voluntat d'intentar fer una mica de síntesi entre disciplines, i haver aconseguit que gent del món acadèmic hi trobi un espai d'influència i relació sense haver de fer concessions.

Se li ha retret una estructura massa gran de personal i edifici.

L'edifici ens el vam trobar, omplir-lo formava part de l'encàrrec. Però vam poder fer primer el projecte i després les obres. El CCCB és gran, però és que, com que no té col·lecció, necessita un equip creatiu. Això li dóna una dimensió peculiar, de gent qualificada. És bàsic. Ara, amb la retallada, si no es vigila hi ha el perill que es produeixi una desproporció entre estructura i activitat.

Què li ha quedat pendent?

Sempre havia volgut fer una gran exposició sobre la filosofia. Glucksmann em deia que no ho veia clar, això de fer filosofia en tres dimensions. Jo sí. I també una exposició sobre el diner, però...

A què es dedicarà, ara?

A llegir i escriure. Tinc un llibre a mitges sobre el futur de l'esquerra.

Per cert, com veu el PSC?

La renovació s'ha fet sense idees: s'ha d'anar una mica més enllà del tòpic de la reafirmació de la socialdemocràcia i no es pot seguir venent un federalisme que a Espanya ningú no vol.

stats