Publicitat
Publicitat

LA FI D'UN RÈGIM

França i el Regne Unit, impulsors de la intervenció, seran els grans beneficiats en l'era post-Gaddafi

La disputa pel petroli, el botí de la guerra de Líbia

El primer que va fer Gaddafi després del cop d'estat del 1969 va ser nacionalitzar la producció de petroli. Sabia que qui controlés el cru tindria el poder. El coronel, conscient de la importància estratègica de l'or negre, sempre ha jugat en la política internacional amb aquesta carta a la mà. 42 anys després, el règim ha caigut i Gaddafi està amagat en algun indret secret, però el cru -segons els experts, de molta qualitat- segueix al seu lloc. Ni els rebels libis, ni països com els Estats Units, la Xina, Qatar i els socis europeus en són aliens. Es palpa la fi del conflicte i la maquinària diplomàtica d'aquests països s'afanya a prendre posicions per no quedar-se fora del negoci energètic de Líbia.

Els crítics amb la missió militar internacional consideren que les reserves de petroli i gas del país han estat un factor clau a l'hora d'intervenir. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va assegurar a l'inici dels bombardejos que els aliats "el que volien era aconseguir el cru de Líbia" i que "no els importava gens la vida del poble libi". Alguns analistes comparteixen aquest punt de vista. En un article publicat pel Centre of Research on Globalization, l'economista antiglobalització Michel Chossudovsky afirma que "l'objectiu de la interferència dels Estats Units i l'OTAN és estratègic: consisteix a robar purament i simplement la riquesa petroliera del país sota la cobertura d'una intervenció militar".

El 2 per cent del petroli mundial

Però la majoria d'experts en conflictes internacionals consideren que no ha estat una guerra motivada pel cru. "El sector petrolier i gasístic de Líbia és significatiu, però no és una part essencial del sistema energètic global. L'acusació que això ha estat una guerra pel petroli és fàcil de fer però equivocada", afirma Richard Gowan, expert de l'European Council on Foreing Relations (ECFR).

Abans del conflicte, Líbia produïa 1,6 milions de petroli al dia, el 2% de la producció mundial. La majoria del cru el venia a Europa: entre els seus clients hi ha Itàlia, Àustria, Irlanda, Suïssa, França i Espanya. A més a més, 32 companyies estrangeres, com la italiana Eni i l'espanyola Repsol, explotaven el petroli al costat de les empreses locals controlades per Gaddafi.

Amb la guerra, la producció s'ha reduït dràsticament, però la caiguda del règim facilitarà la represa de les activitats. "Estem a l'espera de poder tornar al país i començar a produir. És un moment d'incertesa però esperem que el nou govern respecti els contractes que teníem", expliquen fonts de Repsol.

Treure profit de la guerra

No és cap secret que alguns països esperen treure profit del seu suport al Consell Nacional de Transició (CNT) de Líbia en forma de contractes petroliers. Segons publicava aquesta setmana el diari francès Libération , el CNT hauria promès al president de França, Nicolas Sarkozy, el 35% dels nous contractes del sector a canvi del seu "suport total i permanent".

Els rebels han negat l'acord amb París, però no és cap fotesa pensar que el CNT repartirà el negoci entre els països que més hagin contribuït a la caiguda del dictador. Alguns dirigents ho han admès obertament. "Hi haurà beneficis econòmics per a Bèlgica", deia en una entrevista a la premsa del país el primer ministre, Yves Leterme.

Les potències mundials, sobretot les europees, s'han dedicat en els últims mesos a afalagar el CNT amb la mirada fixada en el petroli. L'èxit de la conferència internacional que es va celebrar dijous a París és només un exemple de l'interès que ara tots els països tenen per quedar bé amb els rebels. Fins i tot governs que s'havien posicionat al costat de Gaddafi en un primer moment, al final han canviat de bàndol. Itàlia va passar de les seves reticències inicials a una operació de l'OTAN a reconèixer el CNT com a govern legítim. O la Xina, amb 75 petrolieres amb negoci a Líbia, finalment no va utilitzar el seu dret a veto en la votació de la resolució al Consell de Seguretat de l'ONU.

Guanyadors i perdedors

¿Qui hi guanya i qui hi perd, en termes energètics, amb la caiguda de Gaddafi? Els analistes creuen que els països més reticents a l'operació de l'OTAN tenen tots els números per perdre terreny, com ara la Xina, Rússia i el Brasil. També Itàlia, fins fa pocs mesos el país més pro Gaddafi i la potència estrangera amb una quota més gran de negoci petrolier a Líbia. "Itàlia està intentant reconstruir les seves relacions amb Líbia, però el CNT no oblidarà que al govern de Berlusconi li va costar molt tallar els seus lligams amb Gaddafi", apunta Richard Gowan. A l'altre costat, els guanyadors: França, el Regne Unit i Qatar, els països que més han apostat pels rebels.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT