EL CAIREQuan el primer ministre d'Egipte va renunciar al càrrec dijous passat, Shereen Diaa, de 32 anys, feia el dinar a la cuina de casa seva per als seus dos nens en un suburbi als afores del Caire. Aquesta dona amb vel, la vida de la qual gira al voltant dels seus fills, s'havia promès a ella mateixa que deixaria d'anar a protestes polítiques i se centraria en els seus fills, de 6 i 8 anys. Però quan va veure a Facebook que el nou primer ministre es dirigiria als manifestants al dia següent, un gest sense precedents, no se'n va poder estar. "Us deixaré només dues hores", va dir als nens quan els portava a casa l'àvia abans d'anar cap a la plaça Tahrir. Enmig d'una multitud eufòrica va poder veure el nou primer ministre, Essam Xaraf, que havia estat amb els manifestants setmanes abans reclamant que Mubàrak plegués. "El veig! Estic molt feliç!" va exclamar la jove, radiant. "Aixeca el cap ben alt, tots som egipcis!", cridava la gent.
La revolució popular d'Egipte va ser una feina conjunta d'homes i dones, de mestresses de casa i venedors de fruita, d'empresàries i estudiants. Aproximadament una quarta part del milió de manifestants que cada dia anaven a la plaça eren dones. Dones amb vel i sense que van cridar, van lluitar i van dormir al ras, com ho van fer els homes, fent un gir de 180 graus respecte al comportament que tradicionalment se'ls ha reservat.
Les dones volen escriure el futur
El repte és ara, diuen les activistes, assegurar-se que les dones mantenen la seva participació en el dibuix del futur del país i que la seva contribució a la revolució no s'oblidi. "Les coses no han canviat, estan canviant", diu Mozn Hassan, de 32 anys, la directora executiva de l'organització Nazran pels Estudis Feministes. Gairebé no va posar un peu a casa seva durant els 18 dies que es va trigar a enderrocar Mubàrak, però amb això no n'hi ha prou, segons ella. "La revolució no són 18 dies a la plaça Tahrir i després convertir-ho tot en una festa i abraçar-se a l'exèrcit -va dir-. Només hem guanyat la primera fase".
És un factor indicatiu del lloc que ocupa la dona en aquesta societat que Hassan es refereixi a la necessitat d'avançar en la representació femenina entre la classe política i aconseguir la veritable igualtat, en lloc de reivindicar els drets més bàsics que els són negats a les dones en algunes parts del món àrab. Tot i que en aquest país l'islamisme ha guanyat adeptes, els analistes calculen que el 25 per cent de les dones egípcies treballen fora de casa. I se'ls permet barrejar-se més lliurement en públic amb els homes que en altres països àrabs.
Però tot i això, un recent informe del Fòrum Econòmic Mundial va classificar Egipte en el lloc 125 de 134 en igualtat de gènere, en bona part perquè moltes dones no treballen, el 42 per cent no saben llegir ni escriure i gairebé no hi ha dones que es dediquin a la política. (El 2010, només 8 dels 454 escons del Parlament eren ocupats per dones).
L'ablació encara és una pràctica molt estesa a Egipte, especialment a les zones rurals. Aquí les dones també pateixen un nivell d'assetjament sexual que no seria tolerat en molts països. Sovint són assetjades verbalment al carrer i, de vegades, grapejades en espais de molta concurrència, vagin amb vel o sense, i moltes d'elles ja no gosen posar un peu al centre de les grans ciutats.
El nou escenari post-Mubàrak deixa clar que encara hi ha molta feina a fer per la igualtat. El comitè de vuit juristes designats per les autoritats militars per reformar la Constitució no inclou cap dona o, d'acord amb Amal Abd al-Hadi, una històrica feminista, algú amb perspectiva de gènere. Com a resultat, una proposta de reforma estableix que el president egipci no es pot casar amb una "dona no egípcia" -com si es descartés la possibilitat que una dona fos presidenta.
Una coalició de 63 grups feministes han iniciat un procés per incloure una advocada en el comitè, amb l'argument que les dones "tenen dret a participar en la construcció del nou estat egipci".
