Europa és conservadora. Ho és des de fa una dècada. Però, en aquests moments, el poder que copen democratacristians i liberals és abassegador. Vint-i-dos dels vint-i-set governs de la Unió Europea, la presidència del Consell de la UE, de la Comissió Europea, del Parlament Europeu i de l'Eurogrup. La victòria del PSD de Pedro Passos Coelho a Portugal augmenta encara més la llista de caps d'estat i de govern del Partit Popular Europeu, que el 23 i 24 de juny es reuniran al Consell Europeu de Brussel·les. Parlaran sobre la inestabilitat de l'euro i sobre l'enduriment de l'acord de Schengen per a la lliure circulació de persones, que alguns dels líders del PPE -Silvio Berlusconi, Nicolas Sarkozy i els danès Lars Lokke Rasmussen- volen limitar per als ciutadans estrangers.
Per primera vegada a la història comunitària, el vell equilibri -mai matemàtic- entre socialdemòcrates i democratacristians s'ha trencat. En aquest camí cap a l'hegemonia, la vella democràcia cristiana ha anat perdent bona part de la seva essència, a canvi de créixer en socis i poder.
Un nou discurs
Menys Europa i més poder pels governs
"Fa 30 anys que dura la retirada de l'estat en l'economia i fa anys que hi ha retallades socials -assegura el catedràtic de ciència política de la UE, Cesareo Rodríguez-Aguilera-. Ara aquestes retallades arriben també a les polítiques d'asil i immigració". "Als anys 80 els partits liberals i conservadors eren més diferents", continua Rodríguez-Aguilera. Avui s'assemblen més: "Tots són més conservadors, més mercat i menys estat, menys federalistes i més intergovernamentals".
Els federalistes estan en retirada no només al PPE, també entre la socialdemocràcia. Els partidaris de més supranacionalitat són una minoria en aquesta Unió que, a més, ha viscut un auge de les forces euroescèptiques.
"És un cicle realment nou", reconeix un veterà funcionari de Brussel·les, "també institucionalment". El nomenament de Herman van Rompuy com a president del Consell de la UE ha estat l'estocada final. Vestit de conciliador i bon negociant, Van Rompuy és el gran facilitador d'aquesta nova intergovernamentalitat que reserva per a les capitals tot el paper clau de la iniciativa política.
Hi ha hagut un canvi "en la manera com les institucions comunitàries treballen amb els governs que són o no són del PPE", assegura aquest funcionari. El president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, no va dubtar d'arremangar-se en favor del PSD del seu compatriota i company de files, Passos Coelho, que havia forçat les eleccions anticipades en un Portugal abocat al rescat econòmic internacional. Dijous passat, Herman van Rompuy, rebia oficialment el líder de l'oposició grega, Antonis Samaras, cap de la Nova Democràcia.
Vendre's l'ànima
L'aposta per ampliar el PPE fa estranys companys de viatge
La força del Partit Popular Europeu es va començar a gestar fa dues dècades quan va apostar per obrir-se a nous membres que han acabat canviant la seva fesomia. La Nova Democràcia grega i el Partit Popular espanyol van ser els primers. Poc després, José Maria Aznar va patrocinar l'entrada de Silvio Berlusconi i Forza Itàlia a unes bancades que ampliaven espai al Parlament Europeu i de convidats de luxe a les seves cimeres de partit, però també començava una evolució cap a noves forces conservadores i liberals, allunyades "de la vella tradició federalista de la democràcia cristiana, més sensible en qüestions socials i més intervencionista en l'economia", explica Cesareo Rodríguez-Aguilera. Era la dècada dels 90 i amb aquesta ampliació es va guanyar "més presència però també més incoherència".
El 4 de febrer del 2000 a Viena es va viure el clímax d'aquesta transformació. El democristià Wolfgang Schüssel era investit canceller austríac, tot i haver perdut les eleccions celebrades a finals del 99, gràcies a un pacte de govern amb l'extrema dreta populista de Jörg Haider. El PPE s'havia venut l'ànima. Per primera vegada, l'extremadreta seia en un govern de la Unió Europea. El xoc polític només va provocar sis mesos d'incomoditat diplomàtica a Brussel·les i després, via lliure a unes coalicions que han alimentat i engrandit forces xenòfobes i populistes arreu de la UE gràcies al seu suport a governs conservadors, com a Dinamarca i Holanda.
Debat polític
El Parlament Europeu és l'últim escenari de confrontació
L'Eurocambra sorgida de les eleccions europees del 2009 és la més a la dreta de tota la història comunitària i això té una traducció clara en les polítiques que s'hi aproven. Els resultats electorals dels últims anys han demostrat "l'esgotament de la socialdemocràcia", com ho qualifica Rodríguez-Aguilera. "La veritable oposició al Parlament Europeu la fan avui en dia els liberals i els verds", valora Cristina Gallach des del Consell de la UE. L'interès mediàtic que desperten eurodiputats com l'exprimer ministre belga, el liberal Guy Verhoofstad i l'històric dels verds europeus, Daniel Cohn-Bendit, permet a l'Eurocambra de consolidar-se com un espai pel debat polític i la confrontació d'idees. I és en aquest Parlament, cada cop més poderós, on les forces polítiques intenten esmenar les propostes legislatives sorgides de la Comissió. També és aquí on populars i liberals fan més evidents les seves diferències. La setmana passada a Barcelona, el liberal britànic Andrew Duff en deixava una petita mostra. "Durão Barroso no és un estrateg", valorava Duff. "La seva és una Comissió reactiva que no sap plantejar el futur de la UE".
