El republicanisme no és només d'esquerres: l'antimonarquisme d'àmbit dretà conforma un magma republicà nebulós i difús pel que fa als seus plantejaments ideològics.
El pol inicial en la Transició el va constituir la ultradreta que va trencar amb el rei quan va instaurar una democràcia després de la mort de Franco i no la "monarquia catòlica, social, tradicional i representativa" prevista. El 1979 Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva, va explicitar la ruptura amb la Corona a ¿Hacia la III República? En l'opuscle es va posicionar a favor d'una república presidencialista que assimilava a "una monarquia sense rei" i el titular de la qual eventualment podia ser vitalici.
Es va produir una segona emergència significativa d'actituds antimonàrquiques de dreta duran l'última legislatura de Felipe González (1992-1996). Aleshores van aflorar rumors de confusos complots antifelipistes i antimonàrquics vinculats a mitjans de comunicació i figures públiques, entre les quals destacava la de l'advocat Antonio García Trevijano, que el 1994 va publicar Del hecho nacional a la conciencia de España o el discurso de la República. Segons va denunciar José Luis de Vilallonga a La Vanguardia (22/VIII/1994) la suposada fita de les maniobres era acabar amb el felipisme i fer abdicar al rei.
L'etapa presidencial de José Maria Aznar va suposar un afany de marcar la supremacia institucional del cap de govern en relació a la Corona, visible en gestos oficials (incloent-hi l'aparatosa boda de la seva filla a El Escorial el 2002). Una actitud que, segons el mateix rei, podria reflectir un tarannà republicà propi del falangisme que Aznar va professar de jove, apunta José García Abad a La soledad del Rey (2004).
Ara les posicions antimonàrquiques afloren entre la dreta populista. Enrique de Diego, tertulià d'Intereconomía i líder del partit Regeneración, a La monarquía inútil (2011) presenta el rei com a cap d'una casta parasitària que du Espanya a la fallida.
