The New York TimesEl mercat de valors és notícia. Aquesta setmana s'ha sabut que la Deutsche Börse, una de les grans borses alemanyes, ha comprat la Borsa de Nova York (New York Stock Exchange, NYSE) i això ha donat lloc a una empresa valorada en 24.000 milions de dòlars.
Aquests esdeveniments han generat titulars a tot arreu, perquè podrien exemplificar una tendència important en l'economia nord-americana. Però si analitzem una mica més de prop les borses d'Amèrica, hi veiem més aparença que substància. El cert és que la borsa és cada cop més irrellevant -i això amenaça els principis constitutius del capitalisme americà.
Avui una borsa saludable no és sinònim d'una economia saludable, com és evident si es fa una ullada ràpida als alts índexs d'atur o al baix índex de participació en el mercat de treball. El Tea Party té raó en una cosa: el que és bo per a Wall Street no és necessàriament bo per a la gent del carrer. I no és que els alemanys vulguin comprar el NYSE pel valor de negoci d'unes accions mercantilitzades, altament competitives i de marge ultrabaix, sinó més aviat per les operacions lucratives en productes derivats.
Evidentment, la borsa és encara immensa: les empreses que cotitzen en borses nord-americanes estan valorades en més de 17 bilions de dòlars, i no es preveu pas que desapareguin en un futur pròxim.
Però els dies de glòria en què les empreses que cotitzaven en borsa dominaven el paisatge dels negocis nord-americans poden haver desaparegut. El nombre d'empreses que figuren en les borses del país més importants van arribar al seu punt més àlgid el 1997 en superar les 7.000, i des d'aleshores s'han anat reduint. Ara són unes 4.000 empreses, i a la vista d'aquesta tendència a la baixa, el més probable és que continuïn baixant.
Sense dividends
Els valors que queden en borsa tampoc és que siguin un representant gaire obvi de la salut de l'economia nord-americana. Les empreses americanes més innovadores, com ara Apple i Google, podran estar valorades en milers de milions de dòlars, però la majoria no paga dividends ni dóna feina a un gran nombre de nord-americans, i les seves accions són bàsicament inversions especulatives per a gent que fa una aposta sobre com viurem en el nostre futur.
Dit d'una altra manera, quan el nombr e de sortides a borsa està declinant amb regularitat, el mercat es converteix en poc més que un lloc per a especuladors i algoritmes per competir sobre qui pot mercadejar per fer el màxim de diners.
Allò que el mercat no fa tan bé és la seva funció pública essencial: distribuir el capital de manera eficient. Apple, per exemple, és altament lucrativa i descansa damunt d'una muntanya immensa de diners. Per tant, és molt improbable que faci servir les seves accions, d'altra banda tan ben valorades, per pagar qualsevol adquisició. No ha fet servir la borsa per aconseguir diners des del 1981, i hi ha molts indicis que ja no ho farà més.
Restriccions
Mentrestant, les empreses en què la gent vol invertir més, estrelles de la tecnologia com ara el Facebook i el Twitter, estan aconseguint evitar les borses del tot i reuneixen centenars de milions o fins i tot milers de milions de dòlars de manera privada. Ni vostè ni jo no podrem comprar mai accions d'aquestes empreses; només ho poden fer institucions molt selectes i individus ben connectats. I les empreses ho prefereixen així.
Les accions d'una empresa que no cotitza no es veuen afectades per les imprevisibles marors de la borsa en general. En aquestes empreses, el conseller delegat es pot concentrar a dirigir l'empresa més que a donar resposta a les inacabables preguntes que li puguin fer inversors, analistes i gent de la premsa.
Per aquest motiu, hi ha molta menys pressió per complir els objectius trimestrals de beneficis. Quan el valor es negocia, els tractes es poden fer discretament, en mercats privats, en comptes de caure en mans de l'especulació a curt termini d'agents cridaners que poblen les borses. I a les empreses els encanta aquesta cosa dels mercats privats que els permet evitar molta càrrega reguladora inherent al fet de ser a la borsa.
Una càrrega que fonamentalment ve imposada per la SEC (Securities and Exchange Commission), creada després del crac borsari del 1929 per protegir el petit inversor. Però si la migració als mercats privats continua, el petit inversor ja no necessitarà gaire més protecció, perquè només podrà invertir en un petit grapat d'empreses.
Avui només les empreses més grans i més veteranes estan contentes de cotitzar en els mercats públics. I el resultat és que la borsa en general cada vegada reflecteix pitjor la vitalitat i heterogeneïtat de l'economia més àmplia del moment. Per poder invertir en empreses més joves i més petites, cada vegada més cal ser membre de l'elit ultrarica.
Està en risc, per tant, la democràcia de l'accionista que Amèrica ha anat forjant, a poc a poc, durant els últims 50 anys. El ciutadà normal, i no els plutòcrates, controlaven l'empresa nord-americana, i aquesta relació havia millorat nivells de vida i normalment havia exercit un control sobre els pitjors abusos empresarials. Mentre America Inc. va ser propietat dels seus ciutadans, l'èxit de l'empresa nord-americana es va traduir en grans guanys en les carteres de valors de qualsevol que posava els seus estalvis a la borsa durant la major part del període de postguerra.
Avui, però, les borses, que en un temps havien estat el fonament del capitalisme americà, s'estan convertint a poc a poc en un xou marginal i sorollós que genera uns guanys cada cop més magres. Un xou que encara atrau molta atenció, però l'autèntic negoci de l'economia global, inexorablement, va deixant les borses -i la gran majoria de nosaltres- enrere.
