Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

Els empleats fidels

Conflicte latent La guerra ha perdut intensitat a les províncies de l'est del Congo, però els grups armats continuen atemorint la població i controlen el tràfic de minerals. Les violacions massives com a arma de guerra s'han convertit en un fet cultural practicat pels civils. Diversos projectes de cooperació de l'Ajuntament de Barcelona donen suport a les dones violades

L'escena és la següent: hem arribat a l'aeroport de Butembo, a l'est de la República Democràtica del Congo, a les vuit del matí, i fem els tràmits policials amb la parsimònia habitual. Butembo és una ciutat de prop d'un milió de persones que viuen repartides adaptant les cases -la majoria construïdes amb adob i palla- a una geografia muntanyosa feta de turons, torrenteres, rius i boscos a ponent de les majestuoses muntanyes de la lluna. El verd intens dels plataners i els boscos dominen un horitzó salpebrat pel reflex de les teulades de zinc, el fum espès de les cuines de carbó i el vermell intens de la terra argilosa, que dibuixa amb mà irregular camins i carreteres d'un mapa antic en una catifa compacta.

La pista de l'aeroport és l'extensió plana més llarga escapçada als turons: una llengua vermella d'escassos vuit-cents metres amb un tall a banda i banda, apta només per rebre i enlairar petits avions d'hèlice. Avui viatgem una dotzena de passatgers i la meitat ho fan amb una de les tantes companyies que figuren a la llista negra de la seguretat. El policia que controla els passaports fa les bromes habituals i prova de dir alguna paraula en llengua espanyola. Als passatgers congolesos els demana una propina que s'embutxaca sense perdre el somriure. Al costat de la pista s'ha format un grup que parla animadament. Hi ha unes quantes monges i capellans, treballadors d'organitzacions no governamentals locals, algun home de negocis encorbatat. El sol brilla després de la pluja intensa que ha caigut a l'alba.

Terror militar a l'aeroport

De cop arriba un cotxe de la policia amb els vidres entintats i s'atura amb una frenada seca. Un home baixa de la porta del darrere. Carrega una maleta a la mà, però és un fet evident que ell no ha de passar cap tràmit policial per pujar a l'avió. Tothom se'l mira sense mirar-lo i és aleshores quan s'obre la porta del conductor i salta a fora un militar amb samarreta negra, pantalons i botes de combat. Dos soldats joves armats també surten del jeep. El militar crida i insulta la gent, mentre els dos soldats apunten tothom amb els kalàixnikovs sense separar-se del militar, que crida i gesticula movent-se amunt i avall i es dirigeix al policia que controla l'aeroport per insultar-lo i amenaçar-lo. Li diu que si no buida immediatament l'aeroport i la gent que no ha de volar no es col·loca darrere de la corda que limita l'accés, el farà detenir i empresonar. Tothom l'obeeix però el militar continua cridant.

Els dos soldats apunten amb les armes. La por ha congelat l'escena. Ja no se sent ni una mosca. Només els crits histèrics, brutals, del militar. Tothom abaixa el cap i mirem de fer-nos invisibles, deixar que s'apaivagui la ira. Resem perquè la violència no augmenti i els dos soldats armats, autistes en la seva mirada sense expressió, no facin un disbarat. Finalment, el militar torna a pujar al cotxe de vidres entitats i marxa per on ha vingut. Ningú gosa fer cap comentari.

He passat una setmana a Butembo convidat per l'Ajuntament de Barcelona, que patrocina diversos projectes locals dirigits a les dones violades i a la prevenció de les agressions i malalties sexuals. Aquesta escena de comiat viscuda a l'aeroport és la imatge més evocativa de tot el que he vist, del que aquí passa i de com la guerra i l'espoli dels recursos minerals mantenen atemorida tota una població. Fa uns anys vaig visitar la mateixa regió durant la guerra que va foragitar els pigmeus i els va fer sortir del seu hàbitat natural.

Des que Kabila va derrocar Mobutu l'any 1996, la República Democràtica del Congo ha viscut diverses guerres en què la febre pels minerals hi ha implicat els països veïns, que encara hi mantenen exèrcits amics. Es calcula que durant aquestes guerres -conegudes com la Guerra Mundial Africana- han mort més de tres milions de persones. La població civil sempre ha estat en el punt de mira d'una estratègia del terror que ha tingut les dones i els nens com les víctimes més vulnerables i les violacions com la principal arma de guerra. Avui, violar s'ha convertit en un fet cultural, que practiquen no només els homes armats sinó també els civils. Durant aquests dies he pogut escoltar nombroses històries de nenes violades camí de l'escola pel mateix exèrcit del Congo. O violades per un veí mentre estaven soles a casa.

Soldats, al costat de violadors

Les forces de les Nacions Unides gasten cada any més de mil milions de dòlars per protegir la població, però l'ONU ha hagut d'ordenar que els soldats no surtin de les casernes perquè ells també han estat en un moment o en un altre al costat dels violadors. Fa anys que se'n parla. Hi ha articles, llibres, informes, pel·lícules. Tota mena d'històries de violacions i de com es roben minerals tan valuosos com l'or, els diamants o el coltan, un conductor de corrent que tots portem als telèfons mòbils.

L'escena de l'aeroport és prou eloqüent del que passa. No cal fer massa discursos: els militars armats són la policia d'un sistema creat per l'administració local, les empreses estrangeres i les grans potències que necessiten els minerals per a la seva indústria. El fusell i la pobresa són les armes de la coacció. Quan t'apunten amb un fusell, abaixes el cap. Li vaig preguntar a un oficial de l'ONU, un espia, per què no expliquen els mecanismes de l'espoli, els noms dels polítics i les empreses, els països -democràtics o no- que han creat aquest sistema de terror. Va abaixar el cap com un empleat fidel. I al cap d'una estona va dir amb un mig somriure: "Però si tothom ho sap".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT