Publicitat
Publicitat

No són sensesostre, busquen menjar per arribar a final de mes

Tot esperant menjar a la porta del súper

La pobresa real és això: veure algunes persones obligades a recórrer als contenidors dels súpers per menjar. El fenomen no és nou, però va a més. I el perfil de la gent que sol·licita ajudes ha canviat.

A la sortida d'un supermercat del carrer Bailén, a l'Eixample de Barcelona, s'apleguen cada vespre una desena de persones per anar-hi a buscar de menjar. No són sensesostre ni tampoc freegans -el nom amb el qual es coneix els activistes que recuperen el menjar que altres rebutgen- sinó veïns que, per motius diferents, no poden arribar a final de mes. Les bosses de pobresa es fan cada cop més visibles als barris. Les entitats socials alerten de l'augment de persones que no poden cobrir les necessitats més bàsiques. Les xifres diuen que un de cada cinc catalans viu en la pobresa. La pobresa real és que algunes persones es veuen abocades a recórrer als contenidors dels supermercats per menjar.

Als Estats Units, els freegans -de free (lliure) i vegan (moviment que no consumeix productes d'origen animal)- basen la seva filosofia de vida a consumir com menys recursos millor i busquen alternatives al sistema econòmic convencional. Els aliments que consumeixen, la roba o els mobles els recullen de les escombraries de cases, oficines i escoles durant un procés que anomenen recol·lecció urbana . També ocupen cases, utilitzen el transport ecològic i treballen menys però fan més voluntariat. El que ells fan com a reivindicació, altres, al nostre país, ho fan per necessitat. Serien els anomenats nous freegans . Aquestes són les seves històries.

Els dos més petits viuen amb ell i la seva dona al barri de Gràcia, a Barcelona. Els cinc viuen de la pensió de l'Antoni, ja que cap dels fills té subsidi d'atur i un fa tres anys que no treballa. El més jove estudia i busca feina. Amb els 1.100 euros que cobra, l'Antoni ha de pagar 518 euros al mes d'hipoteca i calcula que uns 270 més són per pagar els rebuts de l'aigua, la llum, el gas o el telèfon. Li queden uns 300 euros per passar tot el mes. "Com podem viure amb això? Doncs venint aquí perquè no en tenim per menjar", diu. No s'hauria imaginat mai que acabaria remenant les escombraries però tampoc li fa vergonya. Fa nou mesos que ho fa.

"Prefereixo això que robar", diu. Ha omplert el carro amb pastanagues, quatre pizzes, oli, sabó, iogurts a punt de caducar i dos plàtans "per fer un arròs a la cubana". "Ve gent de tot arreu. De l'Est, sud-americans, marroquins i catalans com jo. Amb la crisi, cada cop som més", assegura. Es queixa que algú li acaba de treure la llauna de tomàquet que havia agafat. "Si veig que algú ho necessita més que jo, li dono". També explica que els veïns del barri s'han queixat perquè a vegades hi ha baralles. "I altres, simplement no volen tenir-ho davant de casa". "Però ho deixem tot net i recollit", diu.

L'Ajuntament de Barcelona té una ordenança que prohibeix remenar les escombraries. Les multes poden oscil·lar entre els 300 i els 1.000 euros. No obstant, l'Ajuntament no ho persegueix.

Diu que no arriba ni al dia deu de cada mes. Ha de mantenir dona i quatre fills. Per arribar a final de mes ha de demanar ajuda a amics i familiars. És del Marroc i fa més de vint anys que és a Barcelona. En fa quatre que recorre els supermercats del barri a l'hora del tancament. "Els millors dies són el dissabte i el dilluns, quan els supermercats es desprenen de més productes ", diu. "Ara ve massa gent". Té una ruta establerta. Primer el Caprabo, després el Lidl, i, per últim, el Dia, que tanca una mica més tard que la resta. S'endú tres bosses plenes de patates, tomàquets, fruita, una col i el pa que li acaba de portar una veïna.

Cada dia, poc abans de les nou del vespre, passa pel forn del barri a recollir el pa que ja no es vendrà. Es queda un parell de barres i la resta el distribueix entre els veïns que més ho necessiten, com el Karim. "Ens ajudem, què hem de fer sinó?". No la sorprèn que la crisi incentivi la solidaritat. No acostuma a endur-se menjar del contenidor, al seu home no li agrada, però si ho fa, el renta abans amb una gota de lleixiu. Es queixa que els súpers llencin productes en bon estat. "Si una caixa de pebrots en té un de podrit, la llencen. No és sostenible".

Fa un mes i mig que no treballa però no té dret a l'atur perquè va ser ella qui va deixar la feina pensant que fàcilment en podria trobar una altra millor. Va estudiar ciències ambientals però no troba feina ni de becària. La setmana que ve començarà a treballar de cangur. "Però fins llavors, he d'anar tirant com pugui". Ha pagat els 300 euros del lloguer del pis que comparteix i no li queden més diners. "Me'ls han deixat els meus pares però no en vull demanar més perquè la relació no és bona". Tampoc vol demanar ajuda als amics. Sap que no fa res dolent. "Però em fa cosa remenar les escombraries", diu.

Estan enfadades. "Com no ho hem d'estar si hem de buscar a les escombraries per poder menjar? Aquí és on hi ha la veritable crisi!". Maleeixen tots els polítics per igual. Dues són del barri i la tercera ve cada dia des de Sant Andreu perquè no la reconeguin. "A mi, en canvi, no em fa vergonya que em vegin", diu la més enfadada de totes. Té un sou de 900 euros mensuals del que n'han de sortir 650 per pagar la hipoteca. Ella sola manté cinc persones perquè el marit i els fills estan a l'atur. "Als súpers no els agradem. A vegades ho llencen abans d'hora perquè no ho agafem". Un veí que surt de la feina els porta cervesa sense alcohol. Està caducada. "Si no mengem almenys beurem!". Riuen per primer cop en tota la nit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT