27/03/2011

Quan èxit vol dir sortida

3 min
Protestes contra la guerra a Líbia davant la Casa Blanca divendres passat.

Dimecres passat el president Obama va baixar de l'avió procedent del Salvador i se'n va anar de dret al Despatx Oval. No n'hi havia per menys. L'esperava una guerra. I una carta.

La missiva duia el segell del Congrés i la firma de l'speaker, el republicà John Bohener, i deia: "Estimat Sr. president, respecto la vostra autoritat com a comandant en cap, però jo i molts altres membres de la Cambra de Representants estem amoïnats perquè aquí s'han compromès recursos militars dels EUA en una guerra sense una definició clara de quina és la missió i quin és el paper d'Amèrica [...], mentre que, per contrast, sembla que el vostre govern ha fet extenses consultes amb entitats estrangeres com les Nacions Unides i la Lliga Àrab. Per tant, heus ací algunes preguntes que ha de contestar: és acceptable que Gaddafi continuï al poder quan la missió s'acabi?; si no, com serà apartat del poder?; si Gaddafi continua al poder, quant de temps es mantindrà la zona d'exclusió aèria?" I així, fins a setze demandes que acabaven en: "Quina és la seva estratègia per a l'èxit a Líbia?"

Les preguntes del Congrés no poden ser contestades en públic. La resolució del Consell de Seguretat només autoritza els atacs a les tropes de Gaddafi per protegir el civils, no diu res de cap canvi de règim.

Però tothom sap que aquesta guerra no pot acabar-se amb Gaddafi tornant les tropes a les casernes, perdonant els rebels i deixant que els libis visquin en pau i sense represàlies. No és aquesta la naturalesa de les dictadures, i menys quan són atacades. Com va declarar dimecres a TV3 Ali Aujali, fins fa un mes ambaixador de Líbia als EUA, Gaddafi sap que o guanya o el maten.

Per acabar de fer-ho més difícil, Obama ha promès que no posarà la bota d'un sol soldat nord-americà sobre territori libi. Alguns analistes han recordat que Saddam Hussein va continuar sent president de l'Iraq durant 12 anys suportant una zona d'exclusió aèria. No, aquest president dels Estats Units no pot contestar les preguntes del Congrés, almenys oficialment, i a falta d'una visió del desenllaç, destaca el plantejament de la missió.

D'entrada, res de presidència imperial, ni més presses que les imposades per la massacre de civils. Mentre una part de la dreta conservadora i l'esquerra humanitarista coincidien a exigir-li una intervenció, el president es mantenia en el seu estil deliberatiu per construir un consens tan ampli com fos possible. I el va anar obtenint. La Lliga Àrab va demanar a l'ONU una zona d'exclusió aèria, França va liderar la votació del Consell de Seguretat, Rússia i la Xina no van utilitzar el dret de veto. Turquia va acceptar que l'OTAN es fes càrrec del comandament de les operacions, i l'acció militar va rebre el toc àrab amb avions de Qatar i de la Unió dels Emirats Àrabs.

Que l'atac sigui col·legiat no és només una manera d'emparar-se en les fonts del dret internacional, ni tampoc una simple demostració del que potser algun dia s'anomenarà "doctrina Obama". La Casa Blanca pretén que Gaddafi rebi un senyal de fortalesa política i militar i arribi a la conclusió que és més president-pària que mai, que no té cap lloc al món on pugui anar i que només podria viure amagat, fugint de la justícia internacional.

L'estratègia té els seus riscos, i no està sent ben compresa pels nord-americans, acostumats a una guerra amb un objectiu i a tenir el president i el Pentàgon al pont de comandament. Què vol dir participar en una guerra però cedir-ne la direcció per por del que diran als països àrabs? Quina és la sortida de la guerra? Més encara, es pot guanyar una guerra sense la força que proporciona el patriotisme, dissolent la voluntat americana en una coalició tan heterogènia? Escoltarem què en pot dir Obama al discurs sobre Líbia que pronunciarà dimarts a dos quarts de dues de la matinada.

stats