Publicitat
Publicitat

EL PACTE FISCAL

CiU i ERC fan paral·lelismes entre el finançament dels lands i l'autonòmic, però tenen poc a veure

El fals mirall de la balança fiscal alemanya

Els dirigents de CiU i ERC sovint apel·len al federalisme fiscal alemany com un model alternatiu cap al qual hauria de tendir, com a mal menor, el finançament de les comunitats autònomes espanyoles, deixant de banda les comunitats forals d'Euskadi i Navarra, ja que tenen règim de concert. Cansats de comprovar que les autonomies no són ni de bon tros governs autònoms, sinó meres administracions descentralitzades, els líders catalanistes s'omplen la boca referint-se a l'exemple alemany que consisteix, a grans trets i segons asseguren una i una altra vegada els mateixos polítics, a recaptar tots els impostos i limitar el dèficit fiscal, és a dir, l'aportació a la solidaritat interterritorial, a un màxim del 4% del PIB. Catalunya, en canvi, hi raporta un 9%. ¿Però, fins a quin punt és adequat adoptar una solidaritat pactada "assumible, lògica i racional, com existeix a Alemanya", tal com pregona l'actual Govern?

Realment no és tan fàcil fer projeccions paral·leles. D'entrada, a Alemanya no es defineix el dèficit fiscal (la diferència entre el que els ciutadans tributen a l'Estat i el que aquest torna en inversions al territori on resideixen) com a Catalunya. El paràmetre no és integrar tot el que es paga i descomptar tot el que es rep, sinó que més aviat es discuteix, i no sense polèmica, sobre el sistema de compensació pressupostària que s'aplica interterritorialment entre els lands mateixos (el que es coneix com a perequació fiscal horitzontal) i sobre el que reben els lands de la Federació (perequació vertical).

La limitació del dèficit fiscal

Aquesta estructura és una singularitat pròpia d'Alemanya i representa un cas de solidaritat interterritorial extrema. En conseqüència, "la possibilitat de treure lliçons del cas alemany és limitada", segons raona el professor agregat de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra, Klaus-Jürgen Nagel. Autor de diferents llibres i articles d'investigació sobre nacionalisme i federalisme, Nagel admet a l'ARA la seva estranyesa per la freqüència amb què la premsa catalana i CiU i ERC citen una sentència del Tribunal Constitucional Federal alemany del 1999 que limita el dèficit fiscal al 4% del PIB, en tant que una xifra superior llastraria el creixement dels lands. "M'agradaria saber si el context de la sentència fa referència al dèficit fiscal, posat en terminologia catalano-espanyola. M'agradaria trobar la font on apareix el famós 4%. Seria molt curiós que hi fos, ja que no és tasca d'un tribunal fixar percentatges, sinó comprovar la constitucionalitat de les lleis", explica el professor alemany.

La sentència del Constitucional alemany a què fan referència els líders catalans sí que és notòria perquè va posar les bases per a la llei de perequació i de criteris, ara en vigor. El Tribunal va obligar la Federació a concretar més els aspectes difusos de la legislació contributiva. A l'Estat espanyol la indefinició o, millor dit, la poca claredat en la presentació de les balances fiscals continua sent un problema.

Una altra consideració de la sentència és que va puntualitzar que la perequació horitzontal ha d'esmorteir les diferències de capacitat financera entre els lands, però en cap cas eliminar-les. És possiblement aquest punt el que els polítics catalans aprofiten per prendre-la com a model: la perequació horitzontal ha de trobar el punt intermedi adequat entre l'autonomia, la pròpia responsabilitat i el manteniment i la protecció de la individualitat dels lands, d'una banda, i la coresponsabilitat solidària entre l'Estat i els lands, de l'altra.

La sentència també va destacar perquè feia impossible pràctiques anteriors com ara canviar l'ordinalitat (el número que un territori ocupa en el rànquing de la capacitat de despesa) després de contribuir. "Fins fa poc, a Alemanya, sí que podia passar que el land amb més ingressos per càpita es quedava, després de la perequació, últim o penúltim en possibilitat de despesa per càpita. No eren grans les diferències en despeses, tanmateix. Sí que ho eren en recaptació", explica Nagel. Des de la sentència del Constitucional això no pot passar més, encara que es mantenen les diferències -petites- en capacitat de gastar per càpita. Això només afecta la perequació, puntualitza Nagel, i no les despeses en inversions que pugui fer la Federació.

El sistema alemany també comporta, amb tot, incentius perversos. Com que després del procés de perequació tots els lands tenen quasi la mateixa capacitat de gastar per càpita, els estats rics del sud (Baviera, Hessen i Baden-Württemberg) es pregunten per què s'han d'esforçar a recaptar el màxim d'impostos si acaben tenint la mateixa capacitat financera que els lands receptors. I els estats pobres, per què han d'esforçar-se a gestionar més bé, si amb la perequació sempre els arriben diners per poder gastar com les altres? Aquests debats -i renecs- segur que resulten familiars al lector català.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT