"Estic fart de veure currículums brillants de gent inútil"

Alguns dels fitxatges estrella del sector financer, entre tants d'altres, són culpa seva. Però no hi té gaire a veure que, en una vida anterior, hagués fet de banquer per les Amèriques. Ja fa 20 anys que Luis Conde (Barcelona, 1950) es dedica a la caça major d'executius, des de la firma Seeliger & Conde, convertida en headhunter de referència de l'empresa familiar i de les companyies de l'Íbex-35, amb la directa posada per conquerir el món hispà i l'arc mediterrani. El seu despatx és una sala d'estar, amb sofà i col·lecció de pipes incloses. "¿Ho troba una mica carca, de cara a un jove directiu?", pregunta. Amb cinc minuts n'hi ha prou per adonar-se que li encanta la gent i la informació sobre la gent; que és curiós, social, comercial.

Quants candidats deu haver entrevistar en tot aquest temps?

He entrevistat 10.000 candidats per fer que casin en una empresa.

I no s'equivoca?

És difícil que ens colin un gol. Només cal veure com entra una persona en aquest despatx, la seva actitud. Aquí ningú ha entrat mai dient: m'han fet fora de la feina. També sé que les persones que canvien de lloc cada dos anys no les vull.

Es nota que li agrada la gent. Se'l veu molt social.

A mi m'agrada barrejar clients, familiars, amics, pals de golf i velers, aficions, tots en un mateix còctel, perquè em falta temps per dedicar-m'hi per separat. Fa poc vaig anar a un casament i vaig pensar que, de les deu persones assegudes en una taula, ho sabia tot sobre cinc. Això vol dir que me'n quedaven cinc més per descobrir!

Ha tingut dues vides. Per què va deixar de fer de banquer?

Vaig marxar a Veneçuela, aleshores amb quatre fills, pensant que es nacionalitzaria la banca. Sempre he tingut aquesta actitud d'anar a fora, la curiositat d'estar informat. Si aleshores era curiositat pels sectors, ara ho és per les persones. No és tan diferent. Quan em vaig cansar vaig anar a Madrid. Vaig fer tractes amb Mario Conde i amb els Albertos , però el que m'oferia el primer no m'agradava i l'operació amb els segons no es va concretar. Vaig trucar al meu amic Gerardo Seeliger, que treballava a Russell Reynolds (firma de headhunters ). I així vam començar. Tinc emmarcat un paper escrit a mà amb el pla de negoci (s'aixeca i l'ensenya, orgullós). Ara estem en fase de reflexió, per reinventar-nos.

Reinventar-se en què?

Sento que ara estic començant. Jo em jubilaré als 95 anys! Érem tres socis. Un (Gerardo Seeliger) va deixar l'empresa, l'altre (Sixte Cambra) ha estat fitxat per presidir el Port de Barcelona, i ara em cal una reflexió. Hem de fer un nou pla estratègic. L'objectiu és preparar-nos perquè l'empresa sobrevisqui els fundadors. Hem de buscar un sistema perquè el talent jove es posi al capdavant i també per potenciar la nostra creativitat. L'arc mediterrani i el mercat de parla hispana és l'àrea on volem ser líders.

Vostè busca talent. N'hi ha gaire a l'atur?

Home, sí. I un directiu pot estar fàcilment entre vuit i deu mesos aturat. N'hi ha prou per perdre l'autoestima. L'entorn sempre es pot preguntar: per què el fan fora, aquest? Es converteix en un empestat. I de vegades, amb la crisi, simplement pot passar que no hi ha lloc en una empresa. Sol passar que és més difícil fer fora el dolent que el bo.

En temps de crisi és millor...?

En temps de crisi és millor sempre fer pocs canvis. Però també és cert que aquests moments fan tocar més de peus a terra. Per als que es queden en una empresa, val una reflexió: si t'estan pagant 10 i fora, al mercat, vals 5, tens un problema. I la teva empresa, també.

L'entorn deu rebaixar les expectatives a les noves feines, no?

Qui té talent, quan finalment troba feina, hi arriba amb fam, ambició i ganes de treballar, però normalment, per la crisi, a la nova feina ha d'acceptar unes condicions un 35% pitjors. I entra en una empresa en què els altres potser estan aburgesats, i es produeixen grans xocs. Però el millor de la meva feina és que sempre dono bones notícies.

Amb tants directius a l'atur, tindran menys feina, els headhunters .

Sí. Com que hi ha moltes menys cerques de directius, nosaltres ens vam inventar un servei: ajudar les empreses a detectar el talent intern que hi ha. Les organitzacions no coneixen la gent de dins ni el seu potencial. Amb la crisi, vaig dir al meu equip: la passarem sense destruir cap lloc de treball, però això només s'aconsegueix si tots guanyem menys. Si us quedeu tots, adéu al 35% de variable del sou. Si voleu el variable, sobren 10 consultors.

I ho van acceptar?

El truc és que si ells renuncien al 35%, jo renunciï a un 50%.

Tothom té talent?

Sí. Miri, tothom té coses positives. Jo tinc dos fills amb síndrome de Down i és increïble la seva memòria. Però cal saber desenvolupar el talent. El que no té tothom és autocrítica. I l'actitud, insisteixo, és clau. El coneixement el pot tenir tothom. Estic fart de veure currículums brillants de gent inútil. Hi ha gent derrotada, antipàtica, crispada. L'actitud s'encomana.