Publicitat
Publicitat

OBERTURA DEL RÈGIM

El país viu un boom després que el govern legalitzés la compravenda d'habitatges

La febre immobiliària s'estén per Cuba

La teulada de la sala d'estar de Carmen Martínez va ensorrar-se fa 15 anys, juntament amb el porxo, del qual només van quedar dues columnes fent tentines. El lavabo és un únic vàter i la cuina és una pica sense aixetes i dos bidons de gasolina plens d'aigua.

Els habitatges són un producte popular avui a l'Havana, que viu un atac de febre immobiliària. Per això, Yoél Bacallao, un emprenedor de 35 anys, s'ha ofert a reparar gratis aquesta casa en ruïnes, però amb una condició: que pugui construir-hi el seu pis a sobre.

"Va ser com si hagués baixat un raig de llum del cel", diu Martínez, de 41 anys, que sempre ha d'escombrar durant les tempestes per evitar que la resta de la casa s'inundi: "He estat veient com aquesta casa queia a trossos al meu voltant".

A la capital, i a moltes ciutats provincials, els cubans estan començant a injectar diners en immobles en mal estat, empesos per una nova llei que els permet comprar i vendre cases per primer cop en 50 anys. El text fins i tot permet posseir una segona residència fora de les ciutats, però encara prohibeix comprar cases a la majoria d'estrangers.

Aquestes mesures són la maniobra més important que ha fet fins ara el president Raúl Castro per atreure fluxos de capital a l'illa, estimular les iniciatives privades i treure pressió a un estat econòmicament ofegat. Durant dècades, el govern va prohibir la venda de cases i va mantenir un control estricte sobre la construcció. Els materials eren escassos, els tràmits burocràtics eren infinits, i els inspectors, omnipresents. Els comerciants il·legals havien d'entregar blocs de formigó d'amagat. Els dos últims mesos, però, l'Estat ha reduït la paperassa, ha proveït les botigues de construcció i ha començat a oferir als propietaris subsidis i crèdits.

A molts carrers, els cubans pinten façanes, construeixen ampliacions o buiden les cases velles. Tot plegat és a petita escala: Bacallao, que té estalvis del seu negoci de reparar telèfons mòbils, espera gastar-se uns 10.000 dòlars (7.600 euros) en el projecte.

El mercat és rudimentari. Els que busquen casa depenen del boca-orella, i els preus, molt inflats, es basen més en l'entusiasme que en el valor real de les propietats. Els compradors més rics són cubans exiliats o casats amb persones de fora i sovint declaren una fracció del que paguen. Els diners solen canviar de mans a l'estranger, cosa que suggereix que l'esperança del govern de recaptar ingressos considerables dels impostos pot ser, almenys parcialment, frustrada.

Els nous rics cubans

Carlos García Pleyan, sociòleg que va treballar durant dècades per al departament d'Urbanisme del govern, diu que a banda dels exiliats cubans, els que s'estan aburgesant són "els guanyadors de la Cuba dels últims anys", gent que ha fet diners legalment amb petits negocis i gent que n'ha fet amb la corrupció. "El que hauríem d'estar preguntant-nos és com hem arribat a unes desigualtats socials tan grans".

Amb les butxaques de molts cubans no n'hi hauria ni per comprar un pis de 3.000 dòlars (2.280 euros). Luis Martínez, treballador de la construcció, afirma: "El meu fill té 18 anys. L'única manera que té de marxar de casa és casant-se amb una noia que ja en tingui". Una mostra del problema crític de l'habitatge es va viure al gener, quan un edifici es va ensorrar al centre de l'Havana i va causar la mort de quatre persones. Miguel Coyula, arquitecte especialitzat en urbanisme, diu que una mitjana de tres edificis s'ensorren a l'Havana cada dia per culpa de les negligències, la superpoblació i la construcció improvisada. Més de 100.000 cubans esperen per traslladar-se a habitatges del govern.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT