Quan Dominique Strauss-Kahn, acusat de violació, es va veure obligat a dimitir com a director gerent de l'FMI, el nom d'aquesta antiga nedadora de natació sincronitzada va ser un dels primers a aparèixer a les llistes de candidats per substituir-lo. Però l'elecció de Christine Lagarde no era gens òbvia. En obrir-se la cursa electoral, els grans països emergents van emetre un comunicat conjunt exigint la fi de la norma no escrita que cedeix als europeus el dret a dirigir aquesta institució.
Semblava que havia arribat l'ocasió perquè un indi, un mexicà o un xinès agafés les regnes d'una de les dues institucions financeres més importants del món (l'altra és el Banc Mundial, que sempre està presidida per un nord-americà). Però Christine Lagarde va imposar-se a l'altre candidat principal, el mexicà Agustín Carstens. Per què? El principal motiu és que, encara que Carstens provingui d'un país emergent, se'l considerava massa liberal i promercat. En canvi, a Lagarde se la veu més keynesiana i ha sabut guanyar-se la confiança dels emergents, a qui es dóna per fet que va prometre més quotes de poder a l'FMI si ella aconseguia el càrrec. Dimarts, la fins ara ministra d'Economia francesa estrenarà el seu mandat de cinc anys.
Parisenca als Estats Units
Christine Lagarde, mare de dos fills i divorciada, va desenvolupar bona part de la seva trajectòria professional als Estats Units. El 1981 va començar a treballar a la delegació parisenca de la firma d'advocats Baker & McKenzie. A poc a poc va escalar posicions fins que, el 1999, va ser nomenada presidenta de la companyia, amb seu a Chicago. La seva experiència nord-americana li ha permès tenir un anglès perfecte, amb el qual oculta el seu origen francès.
El 2005, Jacques Chirac la va convèncer que abandonés el sector privat i es convertís en ministra delegada de Comerç Exterior. "Vaig deixar la meva feliç vida professional als Estats Units per posar-me al servei del meu país", va declarar fa dos mesos. Des d'aleshores, no ha deixat el govern francès. En guanyar les eleccions del 2007, Nicolas Sarkozy la va nomenar ministra d'Agricultura i Pesca, càrrec en el qual -estranyament- només va durar un mes, fins que la van ascendir a ministra d'Economia. "Inicialment, Sarkozy no estava gaire impressionat amb ella, però Lagarde va acabar guanyant-se la confiança del president", explica Thierry Arnaud, cap de política del canal d'informació francès BFM TV.
Durant aquest temps, les arts de la política no han estat el fort d'aquesta amant dels vestits de Chanel, potser perquè provenia del sector privat. "Alguns afirmen que mai ha estat políticament astuta, o almenys no prou per convertir-se en un veritable pes pesant de la política", diu Arnaud. Els seus detractors, de fet, l'acusen de no ser més que una cara bonica i una bona oradora: "Se l'ha criticat per ser més una portaveu de les polítiques econòmiques de França que no pas la veritable arquitecta d'aquestes polítiques", conclou Arnaud.
No tothom pensa igual. "Lagarde és de les persones que t'impressionen: és bona política i bona tècnica", assegura José Manuel García-Margallo, eurodiputat del PP, que l'ha tractat a Brussel·les com a vicepresident de la comissió Econòmica del Parlament Europeu. Considera que "és important tenir una europea a l'FMI, especialment si es té en compte els països rescatats que hi ha a Europa".
Després de ser la primera ministra d'Economia d'un país del G-7, Lagarde també serà la primera dona que dirigeixi l'FMI. "Mai hi hauria d'haver gaire testosterona en una mateixa habitació: si se'ls deixa sols, els homes tendeixen a embolicar les coses", va explicar al febrer en una entrevista amb The Independent . Per tant, en una institució com l'FMI, en la qual només hi ha sis dones entre els seus trenta principals executius, la seva irrupció s'hauria de notar en alguna cosa.
Tot i això, durant la gira mundial per promocionar la seva candidatura (que també va promoure amb el seu compte a twitter: @lagarde), la nova directora de l'FMI va deixar clar que no evitarà la "mà dura" amb els seus antics col·legues europeus. Ella serà ara la responsable de fer-los anar rectes. I també és possible que sigui qui doni més poders als països emergents, cosa que segurament despertarà els recels d'Europa i dels Estats Units, que acumulen una mica menys de la meitat de vots a l'FMI. Strauss-Kahn ja va ampliar tímidament la representació dels emergents, però ara aquests en volen més.
La mateixa setmana que debutarà a l'FMI, Lagarde ha de resoldre un assumpte tèrbol. Divendres la fiscalia francesa decidirà si inicia una investigació judicial contra ella per haver ajudat Bernard Tapie, el personatge més semblant a Jesús Gil que existeix a França. Tapie feia anys que batallava judicialment perquè, segons deia, se l'havia enganyat quan va vendre Adidas el 1992. El 2007, Lagarde va obligar les parts a sotmetre's a un arbitratge que va dictaminar que Tapie cobrés una indemnització de 285 milions. Lagarde va beneir-ho i ara se l'acusa d'haver pres partit.
Aquest serà només un dels molts obstacles que haurà de superar Lagarde els cinc anys vinents.
