Publicitat
Publicitat

La ficció supera la realitat, o és a la inversa?

Emocionalment pot ser tan dur acordar que la persona que s'està jutjant és no culpable com el cas contrari. Afegim-hi, a més a més, la complexitat d'avaluar les emocions, els pensaments automàtics, les avaluacions prèvies i per sobre de tot el nivell d'alarma en els quals està immers l'acusat en uns moments en què pot veure perillar la seva supervivència o la dels seus.

També és força difícil valorar si en el moment dels fets el seu camp de consciència era tan limitat i estret que no tenia prou control sobre els seus actes.

Finalment, però, s'ha arribat a una veritat jurídica. No parlo de la veritat en majúscules, sinó de la veritat jurídica, que és la que surt triomfant després de dirimir-se entre posicions contràries. La veritat, la de debò, vés a saber on és.

Què ha passat fins que no s'ha arribat a un veredicte? Doncs que cada membre ha aplicat els seus propis filtres per avaluar tota la informació o desinformació que se li ha posat al seu abast. Si dubteu d'això, pareu atenció al procés de selecció rigorosíssim que s'aplica als que han de ser membres del jurat, i veureu com els advocats intenten excloure els candidats sospitosos de tenir un filtre mental contrari als seus interessos.

És a dir, partim de l'acceptació que els homes o dones justos hauran de manegar les dades que se'ls ofereixin segons la pròpia subjectivitat. Segons els seus posicionaments socials, amb quina classe social se senten identificats, les experiències pròximes respecte a la delinqüència, etc. En el cas que ens ocupa tinc la impressió que ha pesat la facilitat amb què ens podem identificar amb qualsevol persona a qui li envaeixen casa seva.

Capacitat de resposta

Crec que als ciutadans no entrenats en la gestió de la violència extrema, que som la majoria, ens queda molt lluny la proporcionalitat en la resposta. ¿Creiem que és possible en dècimes de segon avaluar les intencions de l'invasor i actuar en conseqüència? ¿Creiem que quan algú viola el nostre domicili tenim manera de presentar una resposta proporcionada?

Si hi voleu seguir reflexionant us recomano una extraordinària pel·lícula d'un no menys extraordinari director, Sidney Lumet. Produïda el 1957 i amb una magistral actuació de Henry Fonda, Dotze homes sense pietat aconsegueix atrapar-te a la butaca al voltant de les sessions de deliberació d'un jurat en un cas d'assassinat. En aquell cas, l'ordre del jutge d'exigir un veredicte per unanimitat, afegeix un plus de tensió en un guió que personalment considero impecable.

No sabem si la ficció supera la realitat, o és a la inversa?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT