Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

La distància entre els resultats del PP a Catalunya i a Espanya no ha fet més que créixer

El final de l'excepció catalana?

Totes les enquestes pronostiquen un gran resultat per al PP a Catalunya. Fins i tot n'hi ha que apunten la possibilitat que esdevingui segona força política, cosa que espanta més d'un. Però ningú no s'hauria de sorprendre que, en un context de gran creixement electoral del Partit Popular en el conjunt de l'Estat, augmenti també el vot a la formació de la dreta espanyola a Catalunya. Històricament ha sigut així: quan el PP ha crescut a Espanya ho ha fet també a Catalunya, i quan a la resta de l'Estat els conservadors han perdut posicions, també n'han perdut aquí.

Vot hispanocèntric

La raó és ben senzilla: hi ha un segment de l'electorat català que, en termes dels politòlegs Jaume López i Xavier Fernández, té un marc de referència hispanocèntric. Aquests votants, que consumeixen fonamentalment mitjans de comunicació estatals, tenen unes pautes de comportament polític molt semblants a les dels electors espanyols: responen als mateixos estímuls, comparteixen els mateixos estats d'ànim i, per tant, es mouen electoralment d'una manera semblant.

Tot i així, aquest grup no és tan nombrós per convertir Catalunya en un mirall perfecte del que passa a Espanya. Com és ben sabut, la dreta espanyola a Catalunya ha tingut tradicionalment uns nivells de suport significativament més baixos que el PP al conjunt de l'Estat. El que potser no s'ha dit tant és que, malgrat que el PP hagi anat guanyant posicions a Catalunya, el seu diferencial respecte del Partit Popular espanyol s'ha anat incrementant progressivament a mesura que el PP anava consolidant-se a Espanya. Així, en les eleccions generals del 2008, el PP català va obtenir un 16,7% dels vots a Catalunya, gairebé 24 punts menys que el PP al conjunt de l'Estat, i aquesta és la diferència històrica màxima.

El fet que aquest diferencial hagi anat creixent ininterrompudament des del 1979 ens parla dels límits de penetració de la dreta espanyola a Catalunya, que no ha estat capaç de seguir el ritme de creixement del PP espanyol. Les raons són múltiples: d'una banda, l'existència d'una dreta catalanista electoralment sòlida, de l'altra, el fet que la majoria de l'electorat que es mou en un marc de referència hispanocèntric provingui de la classe treballadora tradicional i d'una cultura política antifranquista i obrera que, si més no fins ara, l'ha immunitzat davant de l'onada expansiva de la dreta espanyola. I, finalment, els problemes crònics de lideratge i articulació interna, tan ben descrits per l'historiador J.B. Culla en el seu llibre La dreta espanyola a Catalunya (La Campana, 2009).

Un nou escenari

Tanmateix, ara aquests obstacles han començat a desaparèixer, si més no en part. El PP de Catalunya sembla haver trobat, de la mà d'un populisme en ocasions obertament xenòfob, una clau d'entrada al vell cinturó roig de Barcelona. L'erosió de la cultura política obrera, comuna a moltes perifèries urbanes europees, deixa un buit que personatges com Xavier García Albiol s'afanyen a omplir. I amb èxit, com mostren les victòries a Badalona i Castelldefels i el creixement generalitzat entre el votant metropolità. El record del PSUC ja és molt llunyà, les estructures de poder del PSC han patit un daltabaix important en poc temps i el paisatge urbà de molts barris ha canviat radicalment amb la nova immigració i, més recentment, amb l'atur massiu.

A més, la seva consolidació institucional, amb quotes de poder gens menyspreables a la Diputació de Barcelona i una gran influència al Parlament els permeten la quadratura del cercle de ser un partit que és alhora al centre i als marges del sistema de partits català. CiU, per la seva banda, segueix sent un fre important a les opcions de creixement electoral del PPC, però l'erosió del govern pot afeblir-la i donar més marge a la dreta espanyola. I finalment, després d'una tortuosa i complexa història interna de famílies enfrontades, lideratges efímers i continus dubtes estratègics, el PPC sembla haver trobat de la mà d'Alícia Sánchez-Camacho la pau interna que permet als partits ocupar-se de la seva projecció electoral en lloc d'estar pendent d'esbatussar-se amb el company.

La incògnita, doncs, és si en aquestes noves condicions el PP català serà capaç de recuperar terreny als seus homòlegs espanyols i escurçar la distància de més de 20 punts que els separa i que, fins avui, no ha fet més que créixer. Era d'11 punts el 1982, de 17 el 1993 i de 24 el 2008. En altres paraules: que el PP obtingui avui els seus millors resultats a Catalunya no hauria de sorprendre ningú, ja que no ens dirà res que no sapiguem sobre el comportament electoral d'una part dels catalans, molt sensible a les tendències espanyoles. Però si la candidatura encapçalada per Jorge Fernández Díaz reverteix la tendència històrica i és capaç de reduir significativament el diferencial que separa els resultats globals del PP català dels que registra el PP al conjunt de l'Estat, això sí que representarà una novetat en termes històrics i un cert canvi qualitatiu en el mapa electoral català.

Fet diferencial

I és que és la poca penetració electoral de la dreta espanyola el que singularitza Catalunya en termes electorals, si més no a les generals. La força del partit socialista i la presència significativa de formacions d'àmbit no estatal són rellevants però fins avui una de les grans diferències entre Catalunya i qualsevol altre territori de l'Estat ha sigut el diferencial creixent entre els resultats del PP català i l'espanyol. Queda la incògnita, doncs, si demà ens tornarem a llevar en un territori que resisteix a la tan anunciada marea blava o, per contra, els tradicionals anticossos que impedien l'extensió del PP entre l'electorat català s'hauran esvaït definitivament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT