Tinc un fons de futurs a l'Àfrica
Abús L'Àfrica és un dels continents amb més terres agrícoles en un món on el territori per cultivar és cada dia més escàs. Aprofitant la pobresa dels africans, els fons d'inversions busquen el màxim rendiment en aquests paratges desprotegits, sense capacitat de defensar el que és propi Hipocresia Algunes universitats de prestigi també participen en aquest espoli
Un estudi fet per l'Oakland Institute sobre la compra de terres agrícoles africanes per part de diversos fons d'inversió d'algunes universitats nord-americanes m'ha induït a clicar a Google el nom de Frederic Mishkin. A la pel·lícula Inside job , és precisament aquest professor de la Columbia Business School un dels personatges que més em va sorprendre de l'increïble i extraordinària narració que el documental ens ofereix sobre les causes de la crisi financera actual. Mishkin -que porta un pentinat esvalotat de soixante-hiuitard -, representa una universitat de molt prestigi i té un currículum brillant que ens hauria de donar confiança (va ser, entre altres càrrecs, membre de la junta de governadors de la Reserva Federal). L'il·lustre professor, però, resulta que és un cara dura d'unes dimensions extraordinàries. "Increïble!", recordo l'exclamació de sorpresa -i de pànic- que va fer saltar de la butaca una senyora asseguda darrere meu mentre el professor explicava que, efectivament, ell havia signat i cobrat -124.000 dòlars!- per fer un informe sobre "l'estabilitat financera islandesa" i que, efectivament, no s'havia documentat, així que, esclar, quan tot plegat se'n va anar en orris, va decidir canviar el títol de l'informe, que va passar a dir-se "La inestabilitat financera a Islàndia", més ajustat a la realitat.
Però Mishnik no és l'únic universitari del món del coneixement -ciències del coneixement, en diuen ara- que participa, amb la seva benedicció, els seus consells i els seus suculents honoraris, de l'estafa: també altres catedràtics i professors que desfilen a Inside job davant la càmera corroboren que la crisi financera no és només un assumpte de banquers i de jugadors de borsa. I això és el que ara tornem a trobar amb l'informe de l'Oakland Institute, segons el qual centres de tant prestigi com Harvad i Vandebilt no tenen cap problema a l'hora d'invertir els seus fons en la compra de terres agrícoles a l'Àfrica.
Aquests fons els gestionen societats d'inversió nord-americanes o europees, entre les quals hi ha la londinenca Emergent, dirigida per antics empleats dels bancs JP Morgan i Goldman Sachs. Només aquesta societat sola ja ha invertit 350 milions d'euros en terres i espera treure un benefici d'un 25% de la inversió. El procediment és més o menys el següent: a través de societats locals s'arrenden o es compren terres on viuen i treballen petits agricultors. Per expulsar als actuals agricultors, que acostumen a ser gent molt pobra, se'ls dóna una petita indemnització -jo he vist al Txad canviar un porc per un parell d'hectàrees- i se'ls assegura que a partir d'ara tindran un treball fix a la nova explotació, feta amb tecnologia moderna i cultius unificats. A més a més del salari, gaudiran també del desenvolupament de la regió, ja que les escoles, els hospitals, l'electricitat, les carreteres i les cadenes de supermercats portaran el progrés a l'austera, rudimentària i pobra existència que els toca viure actualment.
Cants de sirena
Els intel·lectuals d'aquest paradís a la terra argumenten aquesta transformació amb una cantarella coneguda (també la vam viure aquí quan es van vendre empreses i després al cap d'uns anys els inversors subvencionats se'n van anar a buscar salaris més baixos i van deixar milers d'aturats). Aquests diners, diuen, són una inversió que donarà beneficis a tothom perquè farà pujar el preu de les terres, crearà treball i multiplicarà la producció gràcies a l'explotació a gran escala. Així, encara que els pagesos perdin la producció pròpia, el salari els permetrà comprar millors aliments, educar els fills i progressar.
La realitat, però, és completament diferent. Si agafem el cas estudiat a Sierra Leone, i ens centrem en l'experiència de l'empresa Addax, filial del grup petrolier AOG -que va invertir 200 milions d'euros fa tres anys i va convertir les terres familiars en una extensa plantació de canya de sucre per crear bioetanol-, el que veiem és que els salaris dels pocs que hi treballen són tan baixos (uns 30 dòlars al mes) que les famílies que hi viuen tenen més gana ara que abans perquè tot el que me ngen ho han de comprar i abans ere n pobres, però autosuficients. Tampoc hi ha escoles, ni cases, ni hospitals, ni seguretat social. Però heus aquí el que diuen els intel·lectuals universitaris per justificar-se, ells, i justificar els que els contracten: "Un país com Sierra Leone -llegim- depèn al 100% del petroli estranger. Amb 400 hectàrees podem produir el 10% de les necessitats fent bioetanol de la canya de sucre. Amb dos milions d'hectàrees tindríem el problema solucionat". El que no diuen és que els beneficis són per als inversors. O que els pagesos gaudiran de gasolineres per a cotxes que mai podran adquirir. Ni que els diners -molt pocs- que l'inversor paga per comprar o llogar les terres del país, no circulen mai més enllà de les butxaques del diputat local, alcalde, governador o president i famílies pròpies.
Segons el Banc Mundial, durant els últims anys les empreses estrangeres han comprat a l'Àfrica més de 60 milions d'hectàrees. Alguns dels països privilegiats són Etiòpia i el Sudan, dos dels països més pobres del món, on la fam acostuma a fer-los una visita anual (aquests dies milers de somalis estan atrapats enmig d'una fam devastadora a les fronteres veïnes).
Tanzània, Moçambic, Mali i Sierra Leone segueixen la llista de països privilegiats on els fons de futurs avancen com una piconadora i deixen darrere seu pobresa i desolació. Algunes de les prestigioses universitats occidentals ho aplaudeixen, hi participen i, només faltaria, es cobren la minuta.
