Publicitat
Publicitat

El flamenc ha sigut un element essencial en la penetració de la cultura andalusa

La força de la Catalunya flamenca

El flamenc és, de totes les expressions culturals andaluses, la que més impacte ha tingut, i encara té, a Catalunya. L'èxit i el reconeixement de cantaores catalans com Miguel Poveda, Mayte Martín i Duquende serien impensables sense un substrat musical ben arrelat a casa nostra, i encara menys sense públic. Totes dues condicions s'han donat, amb més o menys intensitat, des de la segona meitat del segle XIX.

Pot passar com una anècdota que en la inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 4 d'abril del 1847, s'hi representés el ballet d'inspiració flamenca La rondeña , amb coreografia de Joan Camprubí i música de Josep Jurch. Però no ho és quan l'hemeroteca recorda les polèmiques entre defensors i detractors del que s'anomenava flamenquisme . Aquí se l'identificava amb el folklorisme espanyol, i a Espanya, sobretot entre autors de la Generació del 98, amb un país primitiu.

Com havia passat a Andalusia, el flamenc va ser una manifestació cultural marginal i alhora una distracció per a les classes altes: els señoritos andalusos i l'alta burgesia industrial catalana. La situació va començar a canviar al segle XX. Compositors com Enric Granados i Isaac Albéniz van incloure elements flamencs a les Danses espanyoles (1892-1900) i a la Suite Iberia (1905-1909), respectivament. Mentre ells feien l'assimilació culta, el flamenc més popular s'escampava pels cafés-cantantes de Barcelona, com el Villa Rosa i la Casa Juanito El Dorado. Sebastià Gasch va ser un dels principals observadors d'aquella ebullició flamenca, i també va descobrir Carmen Amaya, la bailaora nascuda el 1913 a les barraques del Somorrostro, a Barcelona, que va triomfar internacionalment.

La generació de l'emigració

El col·lapse cultural de la postguerra també va afectar el flamenc, però a partir dels anys 60 les onades migratòries van servir per forjar el que més endavant seria la generació de l'emigració. A poc a poc, les penyes flamenques van fer bullir l'olla. Es van convertir en centres d'aprenentatge per a guitarristes com Julián Navarro El Califa i cantaores com José Miguel Cerro Chiqui de la Línea , nascuts a Andalusia i criats a Catalunya.

Als anys 70, quan la visibilitat del gènere era poca fora de les penyes, van ser els músics de jazz els que es van interessar pel flamenc, sobretot a partir de la creació, el 1979, del Taller de Músics de Barcelona, que va aportar una visió lliure de prejudicis i va posar en contacte músics de diferents tradicions. Paco de Lucía i Camarón estaven escrivint una nova història, a la qual no van ser aliens músics com el baixista Carles Benavent. I com ell, tot un seguit d'instrumentistes sense relació familiar amb el flamenc però oberts a col·laborar amb els joves cantaores .

El gran salt va arribar el 1993, quan el badaloní Miguel Poveda va guanyar La Lámpara Minera al Festival de Cante de Las Minas de La Unión (Múrcia). El premi va prestigiar el flamenc fet a Catalunya i protagonitzat per la generació de Mayte Martín, Juan Cortés Duquende , Ginesa Ortega, Juan Gómez Chicuelo i Juan Ramón Caro, el guitarrista que va acompanyar Poveda a La Unión.

L'última dècada ha confirmat la bona salut del jove flamenc. El Taller de Músics i l'Escola Superior de Música de Catalunya; festivals com el de Cornellà, el de Nou Barris, el de la Mina i el De Cajón!, i locals com Tarantos i El Dorado han format un sòlid planter: Antonio Andújar El Mantecao , Sílvia Pérez Cruz, Joaquín Gómez El Duende , José Antonio Martín Salaíto , Alba Guerrero i Alba Carmona, entre d'altres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT