Emilio Botín és un banquer multimilionari conegut per la seva fermesa. Cada any els responsables de crèdit del Banco Santander han de fer una expedició fins a la casa on estiueja per informar-lo sobre l'exposició dels crèdits. I controla, euro per euro, fins a la més petita donació que efectua la seva fundació benèfica.
Però hi ha un afer no gens insignificant que el senyor Botín no ha pogut controlar del tot: un compte que el seu pare va obrir fa temps en un banc suís i que tenia un volum tan gran que quan les autoritats espanyoles van descobrir la seva existència, el senyor Botín i altres membres de la seva família van haver de pagar 200 milions d'euros per evitar ser acusats d'evasió d'impostos.
Per petició dels inspectors d'Hisenda, l'Audiència Nacional espanyola investiga si amb el pagament n'hi ha prou per regularitzar la situació; atesa la quantitat de diners guardada a l'exterior del país, els experts espanyols diuen que el compte podria arribar als 2.000 milions d'euros. L'Audiència també ha dit que els funcionaris necessiten més temps per processar l'allau de documents que la família va remetre i que investigarà si hi ha hagut delicte de falsedat documental.
Jesús Remón, advocat dels Botín, va dir que la família coopera amb la investigació i que l'any passat, "de manera voluntària, va regularitzar completament la seva situació fiscal". I va afegir que cap membre de la família ha estat acusat de delicte.
Els problemes tributaris de Botín arriben quan s'intensifica la discussió sobre si s'haurien d'apujar els impostos als més rics. El govern espanyol ha reintroduït l'impost sobre el patrimoni, que havia desaparegut fa tres anys, i espera recaptar uns 1.080 milions d'euros dels contribuents amb un patrimoni declarat superior a 700.000 euros. Però a Espanya els rics no han donat suport públicament a les peticions d'apujar els impostos i, a més, Botín va manifestar que li semblava "molt malament" tornar a implantar l'impost de patrimoni. Emilio Botín té més influència a Espanya que els banquers en altres llocs d'Europa, on generalment són figures anònimes. Tot i que evita els actes socials i no prodiga les manifestacions públiques, es considera que té una influència de gran abast. I ha estat capaç de mantenir el control sobre el Santander malgrat que la seva família només controla el 2% de les ac cions del banc.
Ni les fonts judicials ni la família han donat detalls sobre la quantitat de diners que conté el compte suís, ni han explicat de quina manera va créixer amb el temps la quantitat. El que sí que sabem és que el pare de Botín, que també es deia Emilio, va sortir d'Espanya amb part de la seva riquesa a les darreries del 1936, després de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, amb por del que pogués passar, com molts altres espanyols.
El senyor Botín pare va passar uns mesos a Londres abans de traslladar-se a Basilea, a Suïssa. Finalment va tornar a Espanya i va reprendre la direcció del banc que havia governat des del 1933. Però si ell va tornar a Espanya, els diners dipositats a Suïssa, no. El pare de Botín va morir l'any 1993. L'any passat, el govern francès va trametre a Espanya unes dades proporcionades per un antic treballador de la sucursal suïssa de HSBC, Hervé Falciani, que conte nien el nom de més de 600 espanyols amb comptes secrets a Suïssa. Entre aquests noms hi havia el d'Emilio Botín.
En l'acte d'admissió a tràmit, el jutge que s'encarrega del cas, Fernando Andreu, va destacar "la complexitat de l'estructura patrimo nial", ja que la família posseeix trusts, fundacions i altres figures fiduciàries. El més semblant a una explicació del contingut del compte va ser dir que també hi havia un 12% del capital social de Bankinter, un banc de mida mitjana, del qual Jaime Botín -germà d'Emilio- és un dels principals accionistes. Aquesta participació, considerant el preu actual de les accions, equivaldria a uns 230 milions d'euros.
Els representants de Botín afirmen que la família ha pagat voluntàriament el que li corresponia i esperen que el govern hi estigui d'a cord i tanqui el cas. Sembla molt probable que Botín i la seva família quedaran lliures de delicte, la qual cosa no sorprendria els detractors del patriarca de la banca.
"No només el Santander és massa gran per caure, sinó que a més és la millor imatge de marca que té Espanya, de manera que ningú en el govern, en la judicatura ni enlloc posarà seriosament en dubte el que fan", diu Antonio Panea, advocat i accionista que ha demandat la institució en una dotzena d'acusa cions. Totes equivocades, sostenen els advocats de Botín.
"Estic convençut que els Botín no actuen per diners, el que els motiva és la banca", ha dit Mauro F. Guillén, professor de management a la Wharton School de la Universitat de Pennsilvània i autor d'un llibre sobre l'ascens del Santander. "Si volguessin maximitzar els beneficis, en comptes de centrar-se en el Santander haurien diversificat la seva inversió".
Després de posar-se al capdavant del banc l'any 1986, Botín va agafar desprevinguts els seus rivals: va apujar els interessos sobre els dipòsits i va incrementar enormement la participació en el mercat d'aquell banc, que havia estat un banc mitjà amb una mínima presència internacional. Després, amb una activitat torrencial, el senyor Botín va anar d'absorció en absorció. Actualment el Santander té una presència dominant al Brasil i la Gran Bretanya -a banda d'Espanya- i una presència creixent als Estats Units, per la seva participació majoritària al Sovereign Bank, amb seu a Boston.
Ara bé, en lloc de celebrar la gesta extraordinària de transformar un banc regional en un colós de les finances mundials, el patriarca multimilionari fa front a un conjunt de desafiaments que podrien arribar a posar en perill els més de cent anys de control familiar del banc.
