La foto, el confort i el silenci
Obama, no Ossama . Mentre s'allargava el debat sobre la decisió presidencial de no ensenyar les fotos d'Ossama amb un tret a l'ull, Obama va tancar els dos ulls per protagonitzar la foto de la setmana. El president, a la Zona Zero, en un moment de recolliment, de silenci absolut, recordant les víctimes. Matar l'enemic més buscat va ser un risc que li ha donat onze punts a les enquestes (" No guts no glory ", que diuen aquí). Donar massa detalls contradictoris de manera improvisada ha obert debats superficials i ha generat soroll, però ahir Obama va oferir un recital de càlcul, de centralitat, d'estratègia per conservar encesa la flama patriòtica sense cremar-se. Va buscar i trobar el punt de cocció exacte. Calia mantenir el xup-xup de la unitat dels americans a l'entorn de l'execució de Bin Laden sense inflamar els ànims antiamericans. Treure partit del que el país viu com una victòria substituint celebracions arrauxades i apressades per homenatges respectuosos a les víctimes. Connectar amb les famílies dels morts i els bombers, autèntics herois nacionals, sense poder ser acusat d'explotar la visita electoralment. Silencis calculats que parlen i alhora fan callar sorolls interessats.
Confort i no revenja. Diumenge Obama va parlar de justícia, dilluns Giuliani va admetre que era revenja i ahir la paraula clau va ser confort. La mort de Bin Laden ha de suposar "confort" per als familiars de les víctimes, deia el president. No en podia dir victòria, tot i que tothom aquí ho considera una victòria, però podia assegurar que la mort de Bin Laden és la resposta que ha de tornar el confort pels riscos que s'han corregut i pels sacrificis que s'han patit. L'altre concepte era memòria. Memorial pels difunts, i la memòria justiciera que es resumeix en: "Quan Amèrica diu que no oblida, ho diu seriosament". Trepitjant la Zona Zero Obama no estava tornant al lloc del crim, sinó al lloc de la reconstrucció, de la unitat màxima. Hi va haver la foto de les Torres en flames, sí, però també la de Bush amb un megàfon abraçat a un bomber, i la dels bombers aixecant la bandera damunt d'una muntanya de runa. El president va voler i va saber connectar amb la unanimitat de l'honor ferit, de l'orgull. La bandera del dolor els agermana, en silenci. Obama va recuperar la imatge de víctimes orgulloses i morals per substituir la de l'orgull venjatiu del botxí que se salta la llei.
Intel·ligència i no tortura. Obama va dir als bombers que haver trobat Bin Laden era un èxit del coratge i de la intel·ligència. Parlar d'intel·ligència militar és molt més asèptic que parlar de tortures a Guantánamo. I aquí sí que hi ha divisió: els republicans han volgut treure pit i complicar la vida a Obama, que va prohibir les tècniques salvatges d'interrogatori que Bush permetia, dient que les pistes claus venien d'aquestes pràctiques. Ahir Manhattan es va despertar mediàticament polaritzada com cada dia entre el New York Times i el Wall Street Journal . L'editorial del Times denunciava "els apologistes de la tortura", recordava que "la tortura és il·legal, immoral, contraproduent i perjudicial per a la reputació del país" i deia que amb persistència i intel·ligència s'obtenen millors resultats. El diari de Murdoch hauria preferit veure Bin Laden interrogat durament a Guantánamo, però insinuava que com que Obama no s'hauria atrevit a fer-ho, és millor haver-lo mort.
Serenitat catalana al Flatiron. A la mateixa hora que l' Air Force One d'Obama volava cap a Nova York entre unes mesures de seguretat terribles, l'artista català Jaume Plensa inaugurava una escultura de tretze metres d'alçada que serà fins al 14 d'agost al Madison Park de Manhattan. És just al costat del Flatiron, un dels primers gratacels que van iniciar la competició a veure qui construïa l'edifici més alt. Edificat el 1902, noranta-nou anys abans que caiguessin les Torres Bessones, continua sent una imatge icònica de Nova York, amb la seva planta triangular. L'escultura de Plensa, preciosa, és el rostre serè d'una nena amb els ulls tancats. Com els va tancar Obama a la foto del dia. Plensa va dir que vivim en un moment en què no sabem si parlem o repetim el que han dit altres. Per això l'obra es diu Echo , i per això convida a combatre el soroll mediàtic amb una reflexió serena i callada.
