El francès que va evitar el precipici
Seria agosarat dir que DSK, com el coneixen a França amb la seva mania d'utilitzar sigles amb tots els noms, va salvar el món al llarg del 2007 i el 2008. Però va pal·liar en gran mesura les conseqüències de la crisi econòmica més important des de la Segona Guerra Mundial. El món mostra ara, de nou, taxes de creixement, modestes, sí, però ha deixat enrere la recessió, després d'haver estat a punt de caure al precipici aquell cap de setmana del 15 de setembre del 2008, amb la caiguda de Lehman Brothers. Strauss-Kahn acaba d'arruïnar la seva carrera política i les seves expectatives per esdevenir l'únic president socialista de la República de França, després de François Mitterrand, però la seva aportació com a president del Fons Monetari Internacional ha estat decisiva per evitar el desastre, apostant per injeccions enormes de recursos públics. Per començar hi ha una característica que no va triar i que és bastant definitiva. És francès. I això implica unes grans dosis de fe en el poder dels estats, en la necessitat que els poders públics intervinguin per corregir els excessos dels mercats, una aposta pel keynesianisme, que ell ha contribuït a ressuscitar durant aquests anys.
El centredreta gaullista, que ha anat evolucionant des de l'RPR de Chirac fins a la UMP del president Sarkozy, i el socialisme de Mitterrand, Jospin o Strauss-Kahn comparteixen aquesta mateixa fe en l'intervencionisme econòmic. Altres francesos, perquè era la tradició, que han estat al capdavant de l'FMI, com Michel Camdessus, han protagonitzat polítiques liberals, és cert, però no és l'escola que impera a França. Strauss-Kahn, així, va capgirar el discurs ortodox de l'FMI. De manera tan acusada que l'abril del 2008, en plena crisi mundial, assegurava el següent: "Som partidaris de diferents tipus de control, que pot anar des de les intervencions dels bancs centrals per pal·liar la sequera als mercats de crèdit fins a augmentar els sistemes de control de risc i de supervisió financera". I defensava també "l'ús de fons públics si la situació ho demana". D'aquesta defensa ha derivat el seu paper decisiu en els plans de rescat, principalment el de Grècia, en el qual s'ha dedicat a fons conjuntament amb la UE. Tota una revolució en comparació amb el passat de l'FMI, que ha estat durant dècades un dels blancs més odiats dels moviments d'esquerra alternatius o, de fet, un dels blancs de l'esquerra senzillament socialdemòcrata.
El Nobel Joseph Stiglitz ho va descriure a la perfecció al seu llibre El malestar de la globalització (Empúries, 2002). L'FMI dels anys 90 va provocar, ell solet, una gran crisi al sud-est asiàtic perquè va promoure la liberalització del mercat de capitals a països que no ho necessitaven, perquè ja tenien grans estalvis de capital. Aquell FMI treballava, segons Stiglitz, per als inversors de Wall Street. El mateix Stiglitz assegura ara que DSK, en canvi, ha aconseguit gradualment un nou FMI, més conscient, més realista i menys fonamentalista, sense tenir com a obsessió el control de la inflació. Serà el seu llegat.
